Neguit creixent

Quinzena del 22 de Juliol al 4 d'Agost

A les espaioses sales i amples corredors del palau de Topkapi, un cert desassosec havia començat a instal·lar-s'hi, a causa de l'atropellat progrés de la campanya militar a Rumèlia. Si bé és cert que els exèrcits imperials liderats pel Gran Visir Silahdar Damat Alí Paixà havien aconseguit reconquerir la península de Morea conforme a la planificació prèvia, en canvi no s'havia Pogut encara doblegar l'esquadra infidel; ans al contrari, aquesta s'havia imposat a la flota imperial en nombroses ocasions, tot retenint el control de la Mar Jònica i mantenint les illes fora de l'abast otomà.

Un factor important de la creixent inquietud a la cort del Gran Soldà era, sens dubte, la revolta general de la població rumèlia, sens dubte instigada per la pèrfida Venècia, que s'havia arribat a ensenyorir de l'Èpir i la Tessàlia, tot amenaçant d'estendre's a l'Arxipèlag. Les tropes del Gran Visir estaven ja en curs de suprimir la revolta, reconquerint Quíos, Mitilene i Atenes en poques setmanes; nogensmenys, aquestes accions punitives mermaven la força dels exèrcits principals, tot privant-los d'expulsar els venecians dels seus baluards continentals.

En tot això, la sensació d'inseguretat a la rereguarda dels exèrcits estava començant a minar la moral de la cort i el Soldà mateix - doncs res no garantia que en qualsevol moment no pogués esclatar una nova revolta en alguna altra ciutat. Calia posar-hi remei d'alguna forma, i Ahmed III havia començat ja a ponderar diverses alternatives.

El líder militar de Constantinoble, Mustafà Sekban Paixà (que secretament ambicionava d'esdevenir Gran Visir) li havia estat insistint en la necessitat d'implantar la llei marcial a Rumèlia i ocupar-la militarment, tot reemplaçant les milícies provincials i tropes feudals amb la reserva de l'exèrcit imperial, que romania estacionada encara a Constantinoble i Anatòlia.

Bo i valorar positivament la proposta, Ahmed III no la considerava adient encara, pel temor que promogués encara més descontentament del que ja hi havia, així com pels signes de feblesa que podria oferir a les cancelleries estrangeres. No, resultava més útil cercar un boc expiatori i castigar-lo públicament, per refermar la percepció pública que el Gran Soldà seguia manant amb mà de ferro. Aquest boc expiatori ja havia estat assenyalat per alguns elements de la cort: l'almirall Canim Hoca Kapudan Paixà, sota quin comandament la flota otomana havia estat humiliada recentment.

Posant peu a Albània

Setmana del 15 al 21 de Juliol

Encara païnt la seva contundent derrota naval de la setmana anterior, els estols otomans amb prou feines registraren activitat, més enllà d'algun esporàdic reposicionament estratègic. Tampoc els exèrcits de cap bàndol van realitzar marxes ni instigar enfrontaments a camp obert amb l'enemic, limitant-se a centrar esforços a resoldre els setges en curs.

És aquí on els otomans obtingueren certa revenja, en trencar finalment la resistència greco-veneciana a la ciutat de Làrissa i prendre-la a l'assalt, tot esmicolant els defensors i fent presos els seus líders, el comte greco-venecià Georgios Theotokis i la líder rebel epirota Helena Tzavelas. No se'n pot saber el devenir, però no resulta aventurat que siguin duts a presència del Soldà de Constantinoble, perquè aquest en decideixi el destí.

La campanya prenia ara un nou gir dramàtic, en aconseguir el cos expedicionari català capturar la ciutat de Durazzo, prenent-la a l'assalt en una maniobra impecable, dissenyada pel general Basset mateix, que es va completar sense gaiebé baixes pròpies. Els catalans posaven doncs peu a Albània, obrint així un nou front inesperat en aquesta guerra desigual.

Fidel al seu ideal utòpic, Basset va començar immediatament a reorganitzar el poder civil de la ciutat amb membres prestigiosos de la comunitat, tot dotant-la a l'ensems d'una petita milícia amb funcions de policia urbana. En un gest no exempt de finalitats propagandístiques, Basset va també oficialitzar l'antiga ensenya de Skanderberg com a emblema de la ciutat.

En un altre ordre de coses, bo i que la revolta de les Illes Jòniques semblava ja sufocada, el descontentament de la població civil de Rumèlia no parava de créixer; i ara era l'antiga ciutat d'Atenes que es declarava en rebel·lió.

Derrota humiliant

Setmana del 8 al 14 de Juliol

Aquesta és la crònica del darrer torn completat de l'any 2021, amb una batalla naval que vam jugar el 23 de Desembre --si mal no recordo.

Bo i plena d'esdeveniments importants, la setmana central de l'estiu de 1715 passaria a la història de temps venidors, no pas per l'exitós desembarcament del cos expedicionari català en costes d'Albània, ni pels setges otomans de Làrissa o Quíos; sinó per la intensa i dramàtica activitat naval desplegada per ambdós bàndols en aigües dels mars Jònic i Tirrè.

Dedicada de ple a la recerca i captura de l'estol català, el gruix de la flota otomana va albirar en aigües jòniques la flota de galeres veneciana; assenyadament, les galeres liderades per Andrea Pisani van optar per evadir prudentment la potent esquadra otomana, que tenia Canim Hoca Kapudan Paixà en persona per almirall.

Un segon estol otomà va estar patrullant les boques del Mar Tirrè amb la mateixa intenció, però l'esquadra combinada catalano-portuguesa va poder evadir-la fàcilment, efectuant un desembarcament de manual a Durazzo; acte seguit, les naus porugueses es van fer a la mar de nou, tot topant amb els otomans a poques milles de la costa. La batalla que es produí a continuació fou certament terrible, amb un resultat que commouria la cristiandat, tot engrossint el prestigi de l'Armada portuguesa en dècades venidores.

Impasse

Setmana de l'1 al 7 de Juliol

Novament, cap enfrontament destacable per segona setmana consecutiva; sembla com si l'arribada del cos expedicionari català hagués destarotat els plantejaments estratègics d'ambdós bàndols per igual. Era obvi que l'alt comandament otomà n'estava amoïnat, com demostra la sobtada dispersió de les seves flotes arreu de la Mar Jònica, a la caça de l'estol català. Previsorament, els comandaments aliats van despatxar la flota portuguesa a Bríndisi, amb l'evident intenció d'escortar i reforçar els nouvinguts.

A la vista d'aquest panorama inusualment calmat, els jugadors vam decidir de muntar una partida de figures amb el reglament Maurice, amb el doble propòsit de refrescar les nostres memòries i de familiaritzar els jugadors amb el nou exèrcit que estava a punt d'entrar en escena. I a fe que ens va comportar unes quantes sorpreses! Vegeu-ne el video a YouTube:

Uns reforços molt esperats

Setmana del 24 al 30 de Juny

En aquesta darrera setmana de Juny no hi hagué cap enfrontament destacable en alta mar, sinó només moviments estratègics: una considerable flota imperial otomana va blocar el port de Prévesa, en anticipació del setge imminent que la columna d'exèrcit del Bölük Paixà estava a punt de desencadenar; mentrestant, els seus estols provincials començaven a reagrupar-se, tot preveient la propera arribada de reforços cristians espanyols i catalans.

En l'aspecte terrestre, els exèrcits otomans maldaven per sufocar la rebel·lió epirota, amb resultats de moment molt migrats; doncs, si bé s'anava estrenyent el cercle sobre Làrissa, el primer assalt del Bölük Paixà a l'assetjada Prévesa havia estat contundentment rebutjat pels defensors.

Encoratjats potser per la tossuda resistència epirota, els rebels de les Illes Jòniques també resistien amb bon ànim, malgrat l'arribada per mar d'una nombrosa columna otomana, que acabava d'establir setge sobre Quíos - infructuosament al primer intent.

A tot això, el cos expedicionari català acabava de fer presència en aigües de la Mar Jònica; tot fent una darrera escala al port napolità de Bríndisi, abans de decidir per on desembarcava per colpejar els otomans. Al seu front hi havia en Joan-Baptista Basset, com a general en cap de totes les forces terrestres i navals aplegades.

El rescat de Navarino

Setmana del 17 al 23 de Juny

L'esdeveniment més destacat d'aquesta setzena setmana de guerra fou l'agosarada acció de la flota de galeres comanada pel vicealmirall Andrea Pisani, va trencar el bloqueig naval del port de Navarino, permetent així a la plana major de l'exèrcit venecià escapar a una mort segura a mans del sanguinari Gran Visir Silahdar Damat Alí Paixà, infame responsable de la matança de Corint.

La flota de Pisani constava de 13 galeres bastardes, mentre que l'estol otomà estava format per 1 galera, 1 xabec-fragata i 3 galiotes; a més, calia comptar les 2 galiotes venecianes de Navarino. Com que hi havia implicades més naus de les que es podrien jugar còmodament, vam acordar de reescalar l'enfrontament, com d'altres vegades; de forma que l'esquadra de Pisani estaria representada per 4 galeres que desplegarien a un extrem de la taula, mentre que les 2 galiotes de port desplegarien a l'extrem oposat i l'estol otomà consistiria en una galera i un xabec desplegats al centre. Aquí podeu veure el desenvolupament de la batalla:

En terra ferma, la columna d'exèrcit del Bölük Paixà va cercar de provocar un enfrontament a camp obert amb les milícies epirotes que controlaven la comarca de Prévesa, sense èxit doncs aquestes van refugiar-se rere les potents muralles de la ciutat. No disposant de prou forces com per a establir un setge formal, els otomans van retornar al punt de partida, tot esperant més reforços.

D'altra banda, l'evacuació de Navarino va permetre que la columna d'exèrcit del Gran Visir ocupés la ciutat sense patir més baixes, tot completant així la conquesta del Peloponès, que era el principal objectiu fixat per la Sublim Porta.

Nogensmenys, la situació a la rereguarda otomana no cessava de complicar-se encara més, amb un augment exponencial dels riscs de desordre civil a cada setmana que passava, especialment entre la població d'ètnia grega. Com a clar símptoma d'aquesta inestabilitat creixent, a la revolta de Quíos de la setmana passada s'hi acabava de sumar la de Lesbos - havent caigut la seva capital Mitilene a mans de la milícia rebel.

Batalla de Cefalònia

Setmana del 10 al 16 de Juny

La primera quinzena de Juny es tancà amb un nou xoc naval entre les flotes otomana i aliada, quan aquesta darrera va salpar de Corfú amb ànim de trencar el bloqueig naval de Zacint i, pel camí, va topar amb l'esquadra de la Sublim Porta que li ho volia impedir. L'enfrontament es va produir en un dia de particular mala visibilitat, amb boira persistent i vents febles que van propiciar una confusa melée, que l'estol aliat va aprofitar per forçar el pas vers Zacint; el xoc es va saldar amb un galió otomà ensorrat i una goleta portuguesa capturada. Havent patint força danys, l'esquadra otomana va cercar refugi al port de Cefalònia, mentre que els aliats aconseguien d'arribar a Zacint i foragitar l'estol otomà que en blocava el port.

En terra ferma, l'inesperadament derrotada columna de Kolchak Paixà es va reunir amb l'exèrcit del Bölük Paixà, que avançava resoltament vers la regió de Tessàlia amb ànim d'esclafar la revolta epirota. No paraven de créixer els problemes a la rereguarda otomana, mentrestant; doncs l'illa de Quíos acabava de sumar-se a la rebel·lió.

Entretant, el cos expedicionari català salpava de Càller i enfilava per fi vers Nàpols - l'última etapa abans d'entrar en combat.

Nota: De comú acord, els jugadors hem acordat un canvi en la mecànica de la campanya, consistent en que les flotes que un torn donat hagin combatut, al torn següent hauran de descansar a port. Esperem amb aquesta mesura desfer la tendència a concentrar les flotes, que estava provocant continuats enfrontaments de grans dimensions i pobre resultat un torn rere l'altre. Veurem si funciona!