Crònica fictícia d'una Catalunya que, contra pronòstic, reeix a sobreviure la Guerra de Successió i emprèn les primeres passes d'un nou camí traçat per ella mateixa; curull alhora d'esperances i de tenebroses amenaces. Experiment a l'estil de les "Imagi-nations" anglosaxones.
Només dues nits després, un petit estol maltès es va endinsar secretament en aigües algerianes.
Havent localitzat fàcilment la badia on es concentrava la flota barbaresca, gràcies a les indicacions donades pels seus espies, l'estol va aprofitar la foscor de la nit per assaltar els vaixells algerians amb una munió de barques i canoneres, sense més suport que el d'una pollacra.
Sorpresos del tot, els algerians foren incapaços de reaccionar a temps, la qual cosa va resultar en una aclaparadora victòria maltesa. L'amenaça barbaresca havia estat conjurada - a curt termini, si més no.
La claror de la tarda s'escolava lànguidament pels finestrals del despatx major, al Palau del Gran Mestre de l'Orde de Malta. Assegut amb displicència, el Gran Mestre Ramon de Perellós i Rocafull passava l'estona contemplant com la llum s'anava esmorteïnt gradualment, sense presses però de forma prou visible. Li semblava tota una al·legoria de la seva pròpia vida al capdavant de l'Orde. En moments com aquest, la força l'abandonava i quasi sentia les ganes de concloure el seu particular i interminable ocàs. Uns cops nerviosos a la porta del despatx el van sobtar bruscament.
--Endavant! --va tronar.
Era el seu secretari personal, que va entrar amb posat greu. Després d'una apressada reverència, l'home va entrar en matèria sense preàmbuls: --Notícies d'Alger, Sire. I no són bones.
El Gran Mestre assentí amb gravetat, estenent la mà per convidar-lo a explicar-se.
--Sire, els nostres agents ens informen que els algerians estan reunint una flota de guerra, amb la intenció d'encetar una campanya de terror a tot el litoral, des d'Espanya a Itàlia.
Així que la Sublim Porta estava tractant d'obrir un segon front atacant el ventre tou de la Cristiandat, va pensar Perellós amb una ganyota de disgust: --Què en sabem, d'aquesta flota? --va inquirir.
--Sembla que no només constarà de xabecs petits i grans, Sire; sinó també de vaixells més poderosos, fragates i tot. El nombre exacte no es pot saber, Sire; perquè els estan reunint en secret, en una badia apartada entre Orà i Alger.
Aleshores el Gran Mestre alçà una cella amb suspicàcia: --I coneixem de quina badia es tracta?
--La coneixem, Sire.
--Doncs ja estem fent tard --digué Perellós, alçant-se de la cadira d'una revolada--. Disposeu-ho tot perquè una partida es faci a la mar i els vagi a trobar!
Mig recolzat en un merlet de la muralla exterior, el soldat de guàrdia recorria amb mirada mandrosa les llunyanes posicions dels marroquins, que feia mesos que no registraven cap activitat digne d'esment, quan tot de sobte va copsar de cua d'ull un lleuger moviment, cap a l'extrem dret del seu camp de visió. Momentàniament reviscolat del seu mortal avorriment, l'home es va redreçar com una molla i va forçar la vista per tractar de confirmar allò que li havia semblat veure, fent-se visera amb les mans.
La bateria del cantó est; hi havia una evident agitació d'aquella banda. Això no podia ser bo. Mogut per un estrany pressentiment, va desplaçar la mirada cap al centre de la línia marroquina, on hi havia emplaçada una altra bateria. També s'hi observava molta agitació. "Ai ai ai, que n'estan preparant alguna..." va pensar l'home, abans de sortir disparat a la recerca del sergent de guàrdia.
El vigia no s'equivocava pas, ni de bon tros: al cap de ben pocs minuts, tots els canons de setge marroquins van començar a disparar furiosament i simultània contra la ciutat assetjada, amb una cadència enfollida que semblava voler posar a prova les capacitats dels artillers. En matèria de pocs instants, el diluvi de foc començava a abatre's sobre la desprevinguda guarnició amb violència inigualada des de feia mesos -potser anys i tot.
Ben lluny d'allà, al seu palau reial de Meknès, el soldà Moulay Ismail Ibn Sharif signava el decret que declarava la Guerra Santa del Marroc contra "totes les nacions cristianes d'Espanya" en represàlia pels seu suport a la pèrfida Venècia, en la seva guerra impia contra l'Imperi Otomà.
No feia gaire que la Sublim Porta havia proclamat als quatre vents la Jihad del món musulmà contra Venècia i els seus aliats, tot emparant-se en la seva condició honorífica de Califa de l'Islam. Moulay Ismail no creia que la seva adhesió a la Jihad fos esperada a Estambul, donades les gèlides relacions existents, a rel del desastrós intent d'invasió marroquina de l'Algèria otomana, una dotzena d'anys enrere; esperava que aquesta mesura sorprendria favorablement la Sublim Porta i li obriria la porta a una molt necessitada reconciliació - sobretot ara, que les maquinacions i actes de rebel·lia dels seus fills pronosticaven inquietants problemes dinàstics en un futur proper.
Durant la setmana del 26 d'Agost a l'1 de Setembre de 1715, els teatres d'operacions terrestres a Rumèlia van patir ben poques variacions; mentre que el Cos Expedicionari Català consolidava
el seu domini a Albània, les forces otomanes anaven convergint al voltant d'aquesta regió, mirant de segellar la línia de front. Aparentment, la Sublim Porta
havia relegat la revolta tràcia a un segon pla, limitant-se de moment a assegurar el perímetre de Salònica.
Les aigües del Mar Jònic, en canvi, veieren una de les més importants batalles marítimes de la campanya, tot just una setmana
després de la ruptura del bloquieg naval de La Cànea. Confiant en la superioritat del seu estol de Cefalònia, els otomans van cercar la flota aliada amb ànim
d'infligir-li un dur càstig; mentre que aquests, desitjosos de revenja per haver estat recentment burlats a La Cànea, provaven d'aprofitar que l'esquadra enemiga
s'havia dividit en dos per picar-la fort. Com no podia ser altrament, ambdues flotes van xocar amb violència no gaire lluny de Navarino.
Com en d'altres ocasions, vam haver de fer un capmàs de totes dues flotes, per reduir-les a unes dimensions acceptables per a
una taula de joc normal. A la batalla s'hi enfrontaren 9 vaixells de cada bàndol: pels otomans, 4 navilis de línia, 2 galions, 1 xabec gran i 1
xabec petit. Pels aliats hi havia 3 navilis, 1 fragata, 3 pollacres i 1 sagetia; dos navilis eren venecians, mentre que tota la resta
de vaixells, portuguesos.
Heus aquí el desenvolupament de la batalla:
Al capdavall, cap d'ambdues flotes va assolir una victòria decisiva, si bé els otomans hi van patir danys més severs.
Com ja vaig comentar en l'article anterior, després de l'inesperat final del bloqueig naval de La Cànea, ens va semblar que el torn actual quedava una mica coix; així que ens vam empescar un escenari de skirmish aprofitant que la Claire Baizanville es trobava pels voltants de Monastir, on un exèrcit otomà hi estava acampat després de la seva humiliant derrota de dues setmanes enrere.
Apostada en un bosquet a la vora de la carretera, la Claire Baizanville va fer una darrera ullada a la barricada que la seva gent hi havia preparat. Emboscada darrere un gros tronc abatut que blocava el camí, la seva lloctinent Astrid Rohr va fer-li un lleu gest d'assentiment i tot seguit xiuxiuejà una breu ordre a la resta de la partida (un sorrut aventurer sicilià i dues endurides veteranes de l'antic Regiment Fiona McGregor).
La trampa estava parada, només restava esperar l'arribada del comboi otomà.
La Claire no dubtava en absolut que la seva partida actuaria amb la letal eficiència de sempre; però sí que tenia reserves amb la banda de kleftoi capitanejada pel jove Konstantinos Theotokis. Potser sí que el noi era de confiança, però la xurma que el seguia... "No té solta ni volta amoïnar-s'hi a aquestes alçades", va pensar la Claire. "Vejam de què són capaços, doncs el comboi ja és aquí!"
Aquest estiu tan tòrrid ens ha frenat molt el ritme de joc. Tot i això, aquestes darreres setmanes hem reprès l'activitat, amb un parell d'enfrontaments dignes d'esment. Heus aquí el primer, i per volum el més important, pel què la flota otomana ha aconseguit de trencar el blocatge a què la sotmetia la flota aliada.
Tot fent una mica de recordatori de l'article anterior, els otomans havien dividit la seva flota en quatre esquadrons, cadascun amb la missió de colpejar en seqüència un dels tres sectors en què l'estol veneciano-portuguès es repartia. Ningú no coneixia el detall dels ordres de batalla enemics, i els aliats desconeixien també on colpejarien primer els otomans. Altrament, després de cada enfrontament particular, els aliats podien redistribuir forces entre sectors contigus.
Emparant-se en la foscor de la nit, el primer esquadró otomà (integrat per un galió gran, un galió mitjà, la galera reial, quatre galeres normals, dues galiotes i un xabec va colpejar el flanc esquerre aliat, defensat per tres vaixells de línia (un de venecià i dos de portuguesos), una galiassa veneciana, una fragata, un bergantí i dues pollacres (aquests darrers, també portuguesos).
Gran part de l'esquadró otomà va aconseguir trencar el bloqueig (quatre galeres i el galió gran), però van perdre en combat el galió mitjà i una galera, a més de patir la captura del xebec, sense oblidar que les dues galiotes van haver de retornar a port. D'altra banda, els aliats van haver de plorar la pèrdua d'un vaixell
de línia portuguès també enfonsat.
Abans del segon enfrontament, els aliats tenien opció de redistribuir els seus vaixells, però van decidir de no fer-ho. La seva sorpresa va ser majúscula quan van descobrir que el segon esquadró otomà també es dirigia al sector esquerre aliat! Aquest nou esquadró era molt més nombrós i potent que el precedent (quatre vaixells de línia, dos galions, un xabec-fragata i dos xabecs), així que els aliats van preferir fer-se prudentment a un costat, tot deixant passar l'estol otomà sense molestar-lo.
L'argúcia otomana va funcionar força bé, perquè ara els aliats es van convèncer que l'enemic planejava aconduir tota la flota per llur sector esquerre. D'aquesta manera, ara van ordenar a tots els vaixells del seu centre que es moguessin per reforçar aquest sector; mentrestant, llur ala dreta també es va desplaçar massivament cap al centre.
Amb això deixaven desprotegit llur sector dret; per a llur astorament i horror, aquest havia estat precisament el punt per on el tercer esquadró otomà havia d'atacar! Així que aquests també van poder evadir el bloqueig sense problemes.
Malgrat la decepció, els aliats van mantenir el seu pla de defensa en marxa tal com el tenien concebut, de manera que ara acumulaven tota la seva flota al seu sector esquerre... mentre el quart esquadró otomà navegava tranquil·lament cap al sector central, ara també desprotegit, i franquejaven el bloqueig sense haver de disparar ni un sol cop.
Tantes batalles com semblava que havíem de disputar aquest torn, però al final els déus de l'atzar ens han ben enganyat! Disposats a esmenar-ho i omplir el torn actual amb una mica d'acció, vam acordar forçar una partida de skirmish aprofitant que la Claire Baizanville estava sotjant un exèrcit otomà en terres de Macedònia.
Bo i estant dominada per moviments de consolidació per part d'ambdós bàndols, la penúltima setmana d'Agost del 1715 no és exempta d'encontres conflictius subsceptibles de desembocar en batalles obertes - com es pot veure al mapa adjunt més avall.
A la regió de l'Èpir, l'exèrcit català ha emprès una tasca de consolidació del territori al voltant de Durazzo, establint així un pont terrestre amb la ciutat epirota d'Avlona. Cosa semblant han fet els otomans al sud d'aquesta ciutat, tot eliminant les partides rebels a la regió. I encara els insurgents de Tràcia han eixamplat també la seva zona de control entre Kàvala i Fílibe, tot aguaitant els moviments otomans des de la veïna Salònica.
És precisament a l'extrem nord-oest del mapa, en terres montenegrines, on es produeix un dels "punts calents" de la setmana, quan una columna otomana prova d'emparar-se de la ciutat veneciana de Cattaro, totalment desguarnida en aquests moments; el moviment és intuït pels aliats, que hi despatxen un important contingent greco-venecià per a impedir-ho.
Comptat i debatut, els jugadors hem acordat de considerar que la força aliada entra a l'hex directament pel port de Cattaro, tot negant així el control de la ciutat als otomans; aquests no gaudeixen de la superioritat numèrica necessària per a establir setge sobre la ciutat, així que hauran d'abandonar l'hex. No hi ha batalla, doncs.
Un segon "punt calent" s'esdevé al sud del mapa, a l'illa de Creta; aquí, les flotes veneciana i portuguesa hi havien establert un blocatge naval sobre el port de La Cànea, on hi havia fondejat el gruix de l'armada otomana - i aquesta pretén ara de rompre el blocatge.
El jugador otomà hi ha declarat la intenció de trencar el blocatge amb tots els seus efectius, amb la intenció d'enviar les seves esquadres als punts marcats amb un interrogant ("?") en cas d'èxit. Òbviament, els jugadors aliats no estan disposats a permetre-ho, així que la batalla es confirma. Després de moltes consideracions, propostes i propostes, hem decidit de segregar l'enfrontament en quatre batalles consecutives. Ambdós bàndols hauran repartit prèviament les seves forces: els aliats en 3 sectors de front, i els otomans en 4 grups d'atac. A cada batalla, l'otomà llençarà un dels seus grups contra un sector aliat concret. Mentre que els grups otomans s'estableixen abans del primer enfrontament i són invariables, els aliats podran passar forces d'un sector a un altre de contigu entre batalla i batalla. Els otomans podran gaudir de l'avantatge d'operar nocturnament només durant el primer enfrontament. Ho jugarem fent servir Galleys & Galleons, de Ganesha Games.
I el tercer "punt calent" es produeix als altiplans de Macedònia, a la població de Monastir. Allà, l'agent secreta Claire Baizanville coincideix amb les restes de l'exèrcit derrotat pels catalans dues setmanes enrere, que s'hi està reorganitzant sota lideratge de l'Aga dels Geníssers. Claire prova d'esbossar sobre la marxa un pla per assassinar l'Aga.
Hem pensat d'utilitzar aquest possible escenari per provar el reglament anomenat Flashing Steel, també de Ganesha Games; emperò, mancats de cap experiència en jocs de "skirmish", no sabem encara com establir l'escenari (forces, terreny, etc). Agrairíem de tot cor qualsevol mena d'ajuda o suggeriment que els lectors ens hi vulgueu prestar!
