Cop demolidor

Meraza, 18 de Maig de 1716

El marquès d'Aitona va contemplar el mapa amb aire satisfet. "Controlem totes les rutes a Garet i ocupem les millors posicions; podríem simplement atrinxerar-nos i esperar que l'enemic vingui a estavellar-se contra les nostres defenses...".

Un segon cop d'ull al mapa, emperò, li va esborrar del rostre tot rastre d'autocomplaença. "No no no, vaig errat. Malgrat l'èxit dels nostres exploradors, els marroquins són a casa seva i es coneixen molt millor el país. Si restem passius esperant que vinguin, acabaran trobant un forat a les nostres defenses. Res d'atrinxerar-nos, doncs. La millor defensa és un atac contundent".

Una estona després, el marquès cridava els prohoms de l'exèrcit a la seva tenda. Calia explicar-los-hi el seu pla de batalla:

Xoc imminent

Ouadi Midouva, 17 de Maig

A l'altre extrem de la Mediterrània, l'arribada de la primavera també ha comportat la represa de les hostilitats. Mentre el cos expedicionari espanyol del marquès d'Aitona invertia l'hivern en pacificar la regió de Garet, el soldà Moulay Ismail Ibn Sharif s'apressava a reunir un exèrcit que expulsés l'invasor.

Davant les primeres notícies que un exèrcit marroquí era en camí des de Fes, el marquès d'Aitona va triar d'avançar-se a l'enemic i ocupar posicions favorables que bloquessin l'accés a la regió de Garet des de l'interior. Una primera topada entre ambdues avantguardes es va produir al curs baix de l'Ouadi Midouva, amb una escaramussa que es va decidir en favor dels espanyols.

En aquest video de YouTube podreu presenciar l'encontre complet:

Nota: el propòsit d'aquesta escaramussa, jugada amb el reglament "Muskets & Tomahawks", era decidir quin d'ambdós exèrcits guanyaria la iniciativa en la imminent batalla (que, al seu torn, es jugaria amb el reglament "Maurice"). Reportatge d'aquesta batalla, ben aviat!

Aclariment: el nom real del riu esmentat no és "Midouva" sinó "Moulouya" - l'autor europeu del mapa original en què es basa el nostre devia malinterpretar-lo, i així mateix l'hem reproduït. Coses que passen!

A primera línia, de nou

Mar Jònica, 17 de Maig

La fi prematura de l'hivern, aquest any de 1716, havia aconduït a un primerenc reinici d'hostilitats a Rumèlia, on els exèrcits de la Sublim Porta s'estaven batent amb una coalició cristiana encapçalada per Venècia, que els estava posant les coses força difícils. Per bé que les operacions de terra no estaven anant del tot malament, doncs les forces cristianes havien estat de moment incapaces d'arrabassar la iniciativa a les tropes del Gran Visir, no es podia dir el mateix de les operacions navals, on les esquadres venecianes estaven demostrant una superioritat difícilment discutible; doncs, en poques setmanes, la flota veneciana havia infligit dos severs correctius a la marina imperial otomana.

El primer d'aquests enfrontaments es va produir a Zacint el 4 d'Abril mateix, tot just encetada la campanya, i va culminar en la captura de l'almirall Morali Ibrahim Kapudan Paixà així com del seu vaixell insígnia, el formidable Kebir Üç Ambarli, amb tres cobertes de combat i 114 canons - entre d'altres pèrdues ben significatives.

La segona derrota és ben recent, del 12 de Maig, novament a Zacint. Com a resultat de càstigs tan severs, la moral entre els capitans de la Sublim Porta es troba en els seus moments més baixos en moltes dècades.

"I és per això que m'han cridat de tornada, i no per altra cosa" --pensa amargament Canim Hoca Kapudan Paixà, recolzat a la barana del castell de popa del seu vaixell, la galiassa Yilan Basli. Recentment exonerat de càrrecs i elevat novament a la condició d'almirall, no se li escapa que només la crítica situació de la Flota l'ha salvat de l'ostracisme. En la seva desesperació, els cercles afins al Soldà han xifrat totes les seves esperances en el poder inspirador de Canim Hoca, que és una llegenda entre els mariners otomans.

L'almirall Canim Hoca no és cap babau, però; i entén que la promoció d'avui pot esdevenir un mocador de seda* l'endemà. Malauradament, no té gaires opcions i ell ho sap. L'armada veneciana és manifestament superior a l'otomana, que s'ha quedat irremeiablement antiquada per l'obstinada resistència a la innovació dels mateixos cercles que ara l'envien a ell a l'ull de l'huracà.

"No els podem vèncer en combat obert; hem de trobar una estratègia que giri la truita o anem venuts" --rumiava ell, tot capficat.

*Mocador de seda: a l'imperi otomà, les persones d'alt rang condemnades a mort eren estrangulades amb un mocador de seda.

La dot

Barcelona, 22 de Març

--I doncs, Magestat, quin era aquest assumpte que em volíeu confiar? --Va preguntar el marquès de Vilana, només entrar al despatx privat de l'Elisenda. La jove princesa estava asseguda al seu escriptori, un xic gran per a la seva menuda figura, contemplant un document que tenia al seu davant.

L'Elisenda va fer un lleu gest amb el cap, com convidant-lo a acostar-s'hi. En fer-ho, el marquès va adonar-se que l'esmentat document era una pragmàtica ricament decorada, d'aquelles que els sobirans empren per a publicar els seus decrets importants. D'una ullada va comprovar que estava complet, excepte per la rúbrica final.

--És la concessió del títol de marquès de Pallars a Dom Fabrizi Aiguaviva d'Aragó --va respondre ella, inexpressivament.

--El... pare de Dom Carlo? --va inquirir el marquès amb suavitat.

La princesa va alçar una cella amb ironia, alhora que s'arronsava d'espatlles: --Bé; d'algun lloc havia de sortir la dot, oi?

En Vilana va somriure sorneguerament per un instant, abans de posar-se seriós novament: --Imagino que ja ho deveu tenir tot ben lligat...

--Si us referiu als meus parents, els Cardona-Fernàndez de Còrdova, no han posat cap problema a bescanviar el marquesat per un bon grapat d'argent de Prades... --el posat irònic de la princesa es va accentuar.

--Ho celebro --va respondre ràpidament el marquès--, si bé em referia més aviat a la pròpia nissaga dels Aiguaviva d'Aragó. Apostaria que ja sabeu que a la branca principal d'aquesta poderosa família napolitana són filipistes del... morro fort, si em permeteu l'expressió.

--Precisament per aquest motiu --la princesa va abandonar tot de sobte el posat irònic--. Em consta que la branca de Dom Fabrizi no és pas filipista, i pretenc allunyar-la de la nefasta flaire del verí borbònic. Amb son fill de futur príncep consort i ell investit com a marquès de Pallars, de ben segur que el centre d'atenció dels Aiguaviva bascularà cap a la salvaguarda dels interessos del Principat.

--Una aposta arriscada.

--Qui no arrisca, no pisca... si em permeteu l'expressió. --l'Elisenda va tornar a somriure amb picardia.

Bandera Coronela

Barcelona, 14 de Març

"Havent Nós observat, ja sia directament o per via dels Nostres generals, la gran variació i disparitat de banderes Coroneles que llueixen los regiments de milícia d'aquest Principat, en pretesa representació de la nostra Corona però en realitat mostrant atributs de sobirania que ja no poden ésser considerats propis del país; la qual cosa indueix a confusió entre regiments al Camp de Batalla, i a més perjudica el prestigi internacional que aquesta Nació mereix, en virtut dels poders conferits Nós hem resolt dictar i dictem:"

"Primer - Tots els regiments d'aquesta Nació lluiran d'ara endavant dues menes de bandera; essent la principal o Coronela sempre feta de tafetà blanc, amb lo Nostre escut d'armes centrat a l'anvers i el revers sense excepció. Aital bandera principal acompanyarà sempre el coronel del regiment i marcarà la seva posició al Camp de Batalla, i serà quadrada de 10 pams als regiments a peu, rectangular de 8 per 6 pams als cuirassers i corneta de 10 per 6 pams als regiments de dragons."

"Segon - La segona bandera o Regimental seguirà com fins ara a criteri de cada Coronel, seguint la tradició i les maneres de cada regiment, sempre i quan observi les mateixes mides que la Coronela respectiva; una d'aitals banderes acompanyarà sempre la Coronela i marcarà la posició del primer batalló o esquadró del regiment al Camp de Batalla. Si el regiment gaudís d'un segon batalló o esquadró, aquest enarborarà dues banderes Regimentals iguals."

"Tercer - Semblantment, totes les milícies ciutadanes d'aquesta Nació lluiran també una bandera Coronela de tafetà blanc, amb l'escut d'armes del Principat centrat a l'anvers i el revers sense excepció, amb idèntiques mides, funció i protocol que les Coroneles de l'exèrcit regular. Podran aquestes milícies enarborar també d'altres banderes d'acord amb la tradició de cada localitat, tot observant sempre les mateixes mides, funció i protocol que les Regimentals de l'exèrcit regular."

"Quart - És la Nostra voluntat que aitals disposicions siguin bonament executades a la major brevetat, tenint en compte les particulars vicissituds de cada regiment, sia dintre del País o en expedició a l'Estranger; en el benentès que si un regiment sense banderes preceptives és equivocadament atacat al Camp de Batalla per un regiment amic, ningú no serà culpat per la confusió ni se'n cercarà cap càstig."

"Publicat a Barcelona el catorze de Març del 1716. Així sia, Elisenda I princesa."

L'avarament

Sant Feliu de Guíxols, 8 de Març

A ulls dels guixolencs, aquell seria un dia memorable, que havia de ser recordat per generacions. Una gran gentada de locals i forasters passejava embadalida pels carrers guarnits amb banderoles i garlandes de flors, envoltats pels acolorits guarniments i domassos de les façanes. Com en una lenta processó, la gernació anava confluïnt a la platja; en arribar, els esguards inevitablement reposaven en un enorme embalum que semblava reposar a la sorra, com una gegant bèstia marina prenent el sol.

Apuntalat encara a platja per una filada de troncs gruixuts, l'imposant buc d'un navili de 60 canons acabat de calafatar i pintar s'alçava magestuós, esperant impassible el moment de ser avarat. Com si estigués contribuïnt a la seva manera a l'ambient festiu, l'enorme vaixell estava també coronat per gran nombre de banderes, estendards i gallardets; blanques o grogues amb l'àguila bicèfala les unes, quatribarrades de roig i or les altres, i encara més amb la creu de Sant Jordi.

Poc a poc, la gentada es va anar distribuïnt al llarg de la platja, a ambdós costats d'una gran plataforma al davant del buc, guarnida amb els escuts d'armes de la Corona, la Diputació General i el municipi. En aquell tinglado s'hi havien anat congregant nombroses autoritats, mudades com si haguessin d'anar a un ball a Versailles. Al bell mig d'aquestes, i essent el blanc de tot de mirades embadocades, s'hi estava l'Elisenda I, resplendent en un vestit immaculadament blanc i coronada per un airós barret a la moda de les dames de Londres. Tot aquell que observés amb certa atenció no la veuria tibada i formal com de costum, sinó departint distesament i somrient amb un jove aristòcrata desconegut de la multitud.

Durant uns minuts carregats d'emoció, s'anaren abatent els pilars que subjectaven el buc, que començà a lliscar amb suavitat vers l'aigua, fins a reposar plàcidament damunt les aigües, com si ho hagués fet de tota la vida. Alçant-se del seu seient, l'Elisenda va alçar una gran copa de vi en direcció al gran vaixell, que li presentava la proa com esguardant-la, i va dir amb veu potent: --Oh vaixell de Sant Feliu! Jo et batejo com a "Roger de Llúria"; porta arreu amb orgull la nostra ensenya! Havent dit això, la princesa va oferir la copa de vi al mestre d'aixa principal, com era tradició --i la gentada va esclatar d'alegria, emmig del xivarri de fanfarres i sacs de gemecs.

El primer navili de l'armada catalana s'havia fet a la mar.

Yeniçeri Kulesi (1)

Durazzo, 26 de Febrer

Aquell hivern de 1716 s'estava fent interminable, de tant de fred com hi feia. De setmanes ençà que els turons envoltant Durazzo eren ben coberts de neu, i en ocasions la ciutat mateixa matinava amb aquell fred sudari a les teulades; la neu a ciutat solia durar poc, però bastava per empastifar de valent els carrers amb una detestable mescla de gel, aigua i fang que feia la vida impossible als seus atrafegats habitants.

Per aquells carrers inhòspits deambulava amb dificultat l'afamat coronel de miquelets Antoni Vidal, tot encaminant-se al palauet del barri alt on el general Basset havia instal·lat el seu estat major, prop dels consulats britànic i holandès. No tenia cap idea de per què hi havia estat convocat, però intuïa que no es tractava de cap minúcia. Alguna cosa s'hi estava coent, si ho havia de jutjar pels enigmàtics termes de la missiva que el general l'hi havia fet arribar, poques hores abans.

El general el va rebre amb afabilitat, però sense compliments. Va entrar en matèria ben aviat, immediatament després de demanar unes tassetes de xocolata desfeta a un servent: --Coronel, hem tingut coneiximent que entre los aliats locals de Venècia hi ha molta mala maror, puix que la majoria de ciutats de Grècia que s'havien revoltat han estat recapturades pels otomans, sense que los venecians hagin fet res per aturar-los; o això diuen los grecs, almenys.

Intrigat, en Vidal es va limitar a assentir breument, mentre provava d'endevinar per on sortiria la llebre. Després d'una breu pausa que va aprofitar per xarrupar una mica de xocolata, en Basset va continuar: --Los contingents guerrillers de l'Èpir ja han anunciat que no pensen seguir obeint ordres dels militars venecians, i que aniran a la seua fins que estos hi posin remei. Fins que no reprenguen la iniciativa a terra ferma, i --amb una pausa efectista-- fins que no forcin l'alliberament de la seua líder, l'Helena Tzavelas.

L'Antoni Vidal començava a entrellucar per on anaven els trets: --I vós voldríeu que naltros, los catalans, mos avencéssem als venecians?

--Exactament, bon Antoni; exactament això --va respondre en Basset, tot dibuixant un ample somriure de satisfacció--. Hem de muntar una partida de gent capaç i valenta, que s'endinse en territori enemic i que alliberi l'Helena Tzavelas i la resta de presoners aliats captius a la presó otomana de Salònica, per a dur-los de tornada a Durazzo. Si ho assolíssem, no només tindríem los grecs de la nostra part, sinó que àdhuc los venecians s'haurien de plegar a la nostra estratègia.

--Vull que vós trieu i lidereu personalment aquest partida, coronel Vidal. No tenim gaire temps i s'ha de fer amb la màxima discreció. D'ací a deu dies partireu amb la vostra gent abord de la fragata Sant Francesc de Paula, que en un punt convingut us transferirà a un vaixell grec camuflat de mercant. Ells vos portaran tan a prop de Salònica com siga possible.

A la caça del Tresor

Entre Florida i les Bahames, 11 de Gener de 1716

Conclosa una nova profitosa campanya comercial al Carib, l'estol de la CCIOc va posar proa els estrets de Florida, amb ànim d'iniciar el retorn a Europa; durant la seva darrera escala a Jamaica, emperò, les notícies escoltades van fer pensar que potser pagaria la pena demorar-se una mica a les aigües somes entre Florida i les Bahames.

D'acord amb els rumors, gran part de la Flota del Tresor espanyola s'havia enfonsat per allà, uns pocs mesos enrere, durant un violent huracà. Durant aquest temps s'hi van muntar diverses expedicions per rescatar tripulants i (sobretot) tresors, però hi havia el convenciment que encara hi restava molta cosa per descobrir. Vista la perspectiva, i com que de totes formes havien de passar per allà per tornar a Europa, els capitans van acordar d'inspeccionar un grupet d'illetes especialment prometedores.

Com no podia ser d'altra manera, l'operació de rescat de tresors va ser qualsevol cosa menys fàcil, doncs aquelles aigües eren territori de caça de l'afamat corsari Amaro Pargo, dos de quins vaixells estaven patrullant la zona amb idèntiques intencions.

I a fe de Déu que s'ho prengueren força malament en comprovar que, a diferència dels catalans, no eren capaços de trobar cap tresor!

En aquest video de YouTube podreu presenciar l'encontre complet:

Comptat i debatut, no va ser un mal dia per a la CCIOc! Els tresors trobats compensaven a bastament els danys patits per la goleta "El Pobre", i triplicaven el valor de la càrrega total.

Revolta!

Prévesa, 15 de Desembre

Per bé que relativament curt, el combat als carrers de Prévesa va ser ferotge, un veritable bany de sang. Agafada per sorpresa i composta majoritàriament per novells mal entrenats, la tropa de guarnició va patir enormes baixes en les primeres hores de la revolta, i només la presència d'un batalló de sekban imperials (és a dir, geníssers a cavall) va evitar-ne un complet col·lapse el mateix dia de l'alçament.

Emperò, per més entrenats i motivats que estiguessin aquests sekban, les forces otomanes a Prévesa havien quedat en franca minoria, després del cop inicial; i el que és pitjor, havien estat privats de molts dels principals punts estratègics de la població. No els restava altra opció que resistir contra un enemic ferotge i determinat, que semblava no tenir res a perdre amb la mort. En cosa de vint-i-quatre hores o així de lluita incessant carrer per carrer, els pocs supervivents van abaixar les armes i es van entregar. La lluita havia estat terriblement sangonosa, arribant les baixes a superar el miler entre ambdós bàndols; al capdavall, no gaire més enllà d'un centenar de rebels romanien en peu, així com una xifra similar de presoners turcs.

Havent triomfat la revolta, ara tocava reparar els danys causats a les cases i béns, organitzar la subsistència per l'hivern que s'acostava inexorablement i provar d'assegurar la llibertat acabada d'assolir. Aviat hi va destacar un personatge molt estimat a la vila, en Georgios Romanos, fill de l'afamat corsari Eustathios Romanos, de qui havia heretat el sobrenom de "Manetas" i un xabec armat. Deixant el seu germà Andreas a càrrec de la reconstrucció i defensa de la vila, Georgios es va embarcar en direcció a Avlona, a la recerca de suport i reforços. Tot i el curt trajecte (unes 100 milles), la proximitat de l'hivern feia la travessia molt perillosa; l'èxit del viatge era tot incertesa... però s'havia de fer.

L'alè de Caront

Illes de Sotavent (Carib), 16 de Novembre

De poc serviren les protestes dels capitans de la CCIOc perquè la seva nova expedició al Mar Carib portés una escorta més potent, vista l'experiència anterior amb pirates i corsaris; l'Armada catalana ja s'havia estirat molt proporcionant suport naval al cos expedicionari català a Grècia, i tampoc no volia veure's directament involucrada en un possible conflicte amb Espanya en aigües espanyoles.

Tot i així, durant la seva ja tradicional escala intermèdia a Madeira, el comboi de la CCIOc va tenir la fortuna de coincidir amb una balandra corsària neerlandesa, anomenada "Amsterdam"; el seu capità, un tal Jaris Andringa, va accedir de bon grat a ser llogat com a escorta per un preu raonable, en el benentès que el comboi faria escala prèvia a Curaçao, just abans d'endinsar-se en aigües espanyoles.

La ruta no tingué cap incidència rellevant fins arribar a les Illes de Sotavent, a pocs dies de Curaçao. Tot de sobte una boira espessa va envoltar l'estol, i allò que s'esdevingué després serà tema de moltes futures balades:

Una primera nau

Cotlliure, 2 de Novembre

Un cop havent plegat la seva gran vela llatina, la galiota va entrar suaument per la bocana, impulsada només per esporàdics cops de rem, abans de lliscar amb dolcesa prop del moll que d'ara endavant seria el seu. Una petita gentada s'hi havia anat congregant, a mida que s'escampava la notícia que Els Comtats tindrien la seva primera galera, i ara que el seu flamant capità els era visible, havia començat a victorejar la nau.

Un petit nucli de dignataris restava dempeus al moll, el Lloctinent Joseph Camprodon entre ells, que contemplava amb indissimulada satisfacció l'arribada de la "Sant Joan Baptista"; doncs així es deia la galiota, que mercès als seus esforços constituïa la primera peça d'una incipient, futura esquadra rossellonesa.

No havia costat gens convèncer Versailles i l'Almirallat francès de la necessitat imperiosa que les viles i vilatans del Rosselló gaudissin d'alguna defensa contra la temuda Jihad anunciada pels diversos estats de Berberia; oimés en conèixer que el finançament d'aital defensa no aniria a càrrec de les arques reials, sinó de la Lloctinença dels Comtats de Rosselló i Cerdanya.

Aprofitant l'avinentesa, però, el general Camprodon havia aprofitat per introduir un Decret regulant l'ús de pavellons navals específics dels Comtats. En realitat, l'única veritable novetat n'era la nova ensenya de guerra de la galiota, blanca amb els escuts enllaçats de França i Catalunya; doncs el Decret procurava respectar escrupolosament els successius decrets del difunt Lluís XIV en matèria de pavellons civils (nominalment, blaus amb creu blanca i l'escut de França), però obria la porta a la tolerància envers dissenys no normatius.

Estava molt estesa la pràctica, entre els patrons mercants d'arreu de França, d'enarborar banderes blanques (semblants a les de l'Armada Reial), però amb un petit motiu diferenciador al cantó de l'asta; generalment, la normativa creu blanca sobre fons blau - però n'hi havia d'altres... La novetat del Decret és que també feia esment explícit i donava empara a un disseny particular que s'havia anat popularitzant darrerament entre mercaders i pescadors rossellonesos - blanca, amb dues barres vermelles sobre groc del cantó de l'asta. A la pràctica, el Decret legitimava l'ús d'aquest estendard no normatiu.

En termes moderns, això era "un gol per l'escaire" - i en Camprodon n'estava ben cofoi.

Batalla de Tezzout

Tezzout (Marroc), 26 d'Octubre

Un cop havent posat en fuga el destacament marroquí que se l'hi havia oposat a Addun, el cos expedicionari espanyol no es va molestar a endinsar-se en direcció a Tezzout, més al sud; sinó que va prosseguir a marxes forçades en direcció a Melilla. Acordonant la ciutat només hi havia romàs un sol regiment marroquí, que, a les envistes de la formidable columna que se'ls acostava per reraguarda, van deposar les armes sense oposar cap resistència. El setge de Melilla havia estat trencat.

Amb el seu objectiu primari acomplert, aleshores sí que en Guillem Ramon de Montcada, marquès d'Aitona, va parar novament atenció a la previsible resposta marroquina, que amb tota seguretat arribaria seguint la ruta que va de Temessouin a Tezzout seguint el curs del Ouadi Midouva; així que va posar novament el marxa el seu exèrcit en direcció a Tezzout. Un cop a les envistes d'aquesta població, els exploradors espanyols hi van detectar un fort desplegament defensiu; els marroquins hi havien arribat abans.

Confiant en la seva superioritat numèrica i de qualitat, els espanyols van desplegar al centre la seva infanteria en línia reforçada, amb bateries intercalades i cavalleria a ambdós flancs. Per la seva banda, el contingent marroquí, que no arribava als dos terços de la força enemiga, va ancorar la seva línia defensiva entre dos boscos, amb la infanteria regular al centre en doble línia, un regiment de cavalleria a l'extrem esquerre i un potent flanc dret consistent en tropes irregulars a peu i a cavall.

Per la seva banda, el contingent marroquí, que no arribava als dos terços de la força enemiga, va ancorar la seva línia defensiva entre dos boscos, amb la infanteria regular al centre en doble línia, un regiment de cavalleria a l'extrem esquerre i un potent flanc dret consistent en tropes irregulars a peu i a cavall.

Amb intenció de distreure l'atenció espanyola vers el seu flanc esquerre, els irregulars marroquins van pressionar-lo fortament, intentant trobar una posició favorable per carregar de flanc la infanteria; maniobra que fou eficaçment neutralitzada pel regiment de dragons que hi havia en reserva. Enganxats en un intercanvi de fuselleria amb la línia enemiga, els marroquins van perdre la seva migrada finestra d'oportunitat.

En pocs torns, els irregulars marroquins van ser rebutjats amb grans pèrdues, deixant un enorme forat que els espanyols no trigarien a aprofitar, tot envoltant el flanc dret enemic i amb la vila de Tezzout al seu abast; mentre la infanteria del seu centre avançava imperturbable a l'encontre del centre marroquí.

En resposta, els marroquins van avançar les seves posicions fins al turó, tot redibuixant les seves defenses al voltant del triangle Tezzout-turó-bosc esquerre. El xoc entre ambdues forces fou brutal; bo i extreient forces de la desesperació, els marroquins no van poder evitar que els espanyols els arrabassessin el control del turó amb una càrrega a la baioneta.

A partir d'aleshores, tot seria corrent avall. Delmades per les devastadores descàrregues enemigues, les unitats marroquines van anar perdent cohesió fins a l'inevitable col·lapse. Tezzout havia caigut a mans espanyoles, i amb aquesta vila tota la regió de Garet.

Batalla d'Addun

Addun (Marroc), 20 d'Octubre

Sota comandament d'en Guillem Ramon de Montcada, marquès d'Aitona, la força expedicionària espanyola va finalment desembarcar a Al Hoceima el dia 17, sense cap incidència digna d'esment. Després d'un ràpid reconeixement dels encontorns, s'hi van detectar petits contingents de milícia en poblacions veïnes com Bocuja, Mezema o Bou-Azar, però cap força important; així que el marquès va decidir d'empènyer endavant el seu exèrcit sense demora, directe cap a Melilla, mentre despatxava dos regiments de dragons cap a l'oest, per netejar d'eventuals guerrilles la seva rereguarda.

El progrés fou ràpid i sense contratemps al principi, però al tercer dia els espanyols van topar amb un contingent marroquí més important que els barrava el pas a l'alçada d'Addun, a menys de 30 quilòmetres de Melilla. Com que els marroquins no van donar cap senyal de voler cedir terreny malgrat la seva inferioritat numèrica, el marquès va disposar diligentment el seu exèrcit en ordre de batalla i el va llançar a l'atac.

Malgrat la seva tenaç resistència, el petit contingent marroquí no era rival per a la maquinària de guerra espanyola i va ser promptament esclafat. El camí a Melilla restava obert, però a l'aire hi planava el dubte de si hi hauria alguna altra força marroquina emboscada.

Proa a les Amèriques, de nou

Gibraltar, 13 d'Octubre

Bo i els nombrosos incidents soferts, la ruta al Carib empresa l'any anterior va ser prou profitosa per a la CCIOc; prou com per a poder costejar un nou vaixell amb el superàvit i planejar una nova expedició, ara a les costes de Nova Granada. El nou vaixell era també un filibot, com els altres dos ja existents, comprat a Flandes i batejat com a "Cap de Salou"; comptava amb una heterogènia tripulació amb predomini de gibraltarencs i mallorquins, sota comandament del capità Josep Cabot, també mallorquí.

Les setmanes precedents, diversos vaixells de cabotatge havien anat transportant des del Principat a Gibraltar les mercaderies que els filibots carregarien - una apreciable quantitat de manufactures i teixits catalans, de millor qualitat que els que Espanya enviava a les seves colònies, però que s'haurien de contrabandejar a través de Curaçao o Tobago. Els filibots estaven ja carregats i llestos per a salpar, i només mancava ja que el comandant del petit estol donés l'ordre de salpar.

A última hora, però, van sorgir algunes desavinences entre els capitans, motivades pel fet que entre les manufactures carregades a bord hi havia una notable partida de fusells i pistoles de Ripoll; doncs la direcció de la CCIOc havia previst, prou fonamentadament, que aquestes prestigioses armes serien molt ben rebudes a les Amèriques i es pagarien a preu d'or. Allò en que no havien pensat és que les autoritats espanyoles considerarien aquesta mena de contraban com un acte criminal i hostil alhora, que de ben segur perseguirien i castigarien amb pena de mort.

Després d'un intens debat, els capitans van acordar sol·licitar de la CCIOc una escorta més potent que una simple goleta; sense arribar a demanar-ho explícitament, allò que tenien en ment era almenys una fragata. El temps corria en contra de l'expedició, doncs l'estiu havia acabat feia setmanes ja, i esperaven que això afegís pressió a la direcció.

Redempció o parany

Cartagena, 12 d'Octubre

Aquest dia gris i ventós, el gran port militar bull d'una inusual activitat; una gernació de soldats en rigorosa formació aguanta estoicament durant hores el vent persistent, mentre les files i columnes es van desgranant poc a poc en direcció a les incomptables barques amarrades als molls, sota els brams i imprecacions dels sergents; per als qui mai no vas prou de pressa, ni guardes la formació prou adequadament, ni mantens la postura d'impertorbable dignitat que, al seu parer, tot soldat d'Espanya hauria de mantenir a tothora i a tot arreu.

Malgrat el guirigall més que notori i la evident trascendència de la mobilització, poca cosa se'n sap d'aquella operació, quina destinació final roman en el més absolut dels secrets; només el general en cap d'aquella expedició i potser (només potser) el seu estat major més immediat en coneixen tots els detalls, i no han badat boca encara.

Parlant del general en cap, aquest està ara mateix contemplant el desenvolupament de l'operatiu amb cara d'avorriment des de la cabina del seu carruatge, del que no n'eixirà fins que la majoria de la tropa hagi ja embarcat. Sota el seu posat de tedi aparent, emperò, en Guillem Ramon de Montcada, marquès d'Aitona, en realitat està sospesant amb preocupació els riscos de la missió que Sa Magestat el rei Felip V li ha encomanat. Del seu èxit se'n podria derivar la rehabilitació a ulls de la Cort, però un nou fracàs el condemnaria a un ostracisme definitiu.

La seva comesa consisteix en realitzar la invasió per sorpresa d'un país hostil, apoderar-se de la regió que envolta una plaça forta ja en mans d'Espanya i fer-s'hi fort en cas d'una eventual resposta enemiga. La força que l'hi ha estat confiada és prou apreciable: dues brigades senceres d'infanteria, que inclouen dos excel·lents batallons d'irlandesos, mitja dotzena d'esquadrons a cavall, tres bateries artilleres i àdhuc una companyia d'enginyers.

Nogensmenys, les limitacions de la intel·ligència espanyola en aquell país que desconeix omplen la seva missió d'incerteses, com ara la força real de l'enemic a la zona o els recursos amb què compta; però també de certeses funestes, com és la manca de queviures o aigua sobre el terreny, que obligarà les seves columnes a parar tanta atenció als subministraments com a les ordres rebudes. Per un moment només es planteja si aquesta comesa no és, en realitat, un parany hàbilment parat pels seus enemics a la Cort de Madrid, per tal d'ensorrar-lo definitivament.

Incursió nocturna

Costa d'Algèria, 2 d'Octubre

Només dues nits després, un petit estol maltès es va endinsar secretament en aigües algerianes.

Havent localitzat fàcilment la badia on es concentrava la flota barbaresca, gràcies a les indicacions donades pels seus espies, l'estol va aprofitar la foscor de la nit per assaltar els vaixells algerians amb una munió de barques i canoneres, sense més suport que el d'una pollacra.

Sorpresos del tot, els algerians foren incapaços de reaccionar a temps, la qual cosa va resultar en una aclaparadora victòria maltesa. L'amenaça barbaresca havia estat conjurada - a curt termini, si més no.

Doncs ja fem tard!

La Val·letta, 30 de Setembre

La claror de la tarda s'escolava lànguidament pels finestrals del despatx major, al Palau del Gran Mestre de l'Orde de Malta. Assegut amb displicència, el Gran Mestre Ramon de Perellós i Rocafull passava l'estona contemplant com la llum s'anava esmorteïnt gradualment, sense presses però de forma prou visible. Li semblava tota una al·legoria de la seva pròpia vida al capdavant de l'Orde. En moments com aquest, la força l'abandonava i quasi sentia les ganes de concloure el seu particular i interminable ocàs. Uns cops nerviosos a la porta del despatx el van sobtar bruscament.

--Endavant! --va tronar.

Era el seu secretari personal, que va entrar amb posat greu. Després d'una apressada reverència, l'home va entrar en matèria sense preàmbuls: --Notícies d'Alger, Sire. I no són bones.

El Gran Mestre assentí amb gravetat, estenent la mà per convidar-lo a explicar-se.

--Sire, els nostres agents ens informen que els algerians estan reunint una flota de guerra, amb la intenció d'encetar una campanya de terror a tot el litoral, des d'Espanya a Itàlia.

Així que la Sublim Porta estava tractant d'obrir un segon front atacant el ventre tou de la Cristiandat, va pensar Perellós amb una ganyota de disgust: --Què en sabem, d'aquesta flota? --va inquirir.

--Sembla que no només constarà de xabecs petits i grans, Sire; sinó també de vaixells més poderosos, fragates i tot. El nombre exacte no es pot saber, Sire; perquè els estan reunint en secret, en una badia apartada entre Orà i Alger.

Aleshores el Gran Mestre alçà una cella amb suspicàcia: --I coneixem de quina badia es tracta?

--La coneixem, Sire.

--Doncs ja estem fent tard --digué Perellós, alçant-se de la cadira d'una revolada--. Disposeu-ho tot perquè una partida es faci a la mar i els vagi a trobar!

Jihad

Melilla, 3 de Setembre

Mig recolzat en un merlet de la muralla exterior, el soldat de guàrdia recorria amb mirada mandrosa les llunyanes posicions dels marroquins, que feia mesos que no registraven cap activitat digne d'esment, quan tot de sobte va copsar de cua d'ull un lleuger moviment, cap a l'extrem dret del seu camp de visió. Momentàniament reviscolat del seu mortal avorriment, l'home es va redreçar com una molla i va forçar la vista per tractar de confirmar allò que li havia semblat veure, fent-se visera amb les mans.

La bateria del cantó est; hi havia una evident agitació d'aquella banda. Això no podia ser bo. Mogut per un estrany pressentiment, va desplaçar la mirada cap al centre de la línia marroquina, on hi havia emplaçada una altra bateria. També s'hi observava molta agitació. "Ai ai ai, que n'estan preparant alguna..." va pensar l'home, abans de sortir disparat a la recerca del sergent de guàrdia.

El vigia no s'equivocava pas, ni de bon tros: al cap de ben pocs minuts, tots els canons de setge marroquins van començar a disparar furiosament i simultània contra la ciutat assetjada, amb una cadència enfollida que semblava voler posar a prova les capacitats dels artillers. En matèria de pocs instants, el diluvi de foc començava a abatre's sobre la desprevinguda guarnició amb violència inigualada des de feia mesos -potser anys i tot.

Ben lluny d'allà, al seu palau reial de Meknès, el soldà Moulay Ismail Ibn Sharif signava el decret que declarava la Guerra Santa del Marroc contra "totes les nacions cristianes d'Espanya" en represàlia pels seu suport a la pèrfida Venècia, en la seva guerra impia contra l'Imperi Otomà.

No feia gaire que la Sublim Porta havia proclamat als quatre vents la Jihad del món musulmà contra Venècia i els seus aliats, tot emparant-se en la seva condició honorífica de Califa de l'Islam. Moulay Ismail no creia que la seva adhesió a la Jihad fos esperada a Estambul, donades les gèlides relacions existents, a rel del desastrós intent d'invasió marroquina de l'Algèria otomana, una dotzena d'anys enrere; esperava que aquesta mesura sorprendria favorablement la Sublim Porta i li obriria la porta a una molt necessitada reconciliació - sobretot ara, que les maquinacions i actes de rebel·lia dels seus fills pronosticaven inquietants problemes dinàstics en un futur proper.

Batalla de Navarino

28 d'Agost

Durant la setmana del 26 d'Agost a l'1 de Setembre de 1715, els teatres d'operacions terrestres a Rumèlia van patir ben poques variacions; mentre que el Cos Expedicionari Català consolidava el seu domini a Albània, les forces otomanes anaven convergint al voltant d'aquesta regió, mirant de segellar la línia de front. Aparentment, la Sublim Porta havia relegat la revolta tràcia a un segon pla, limitant-se de moment a assegurar el perímetre de Salònica.

Les aigües del Mar Jònic, en canvi, veieren una de les més importants batalles marítimes de la campanya, tot just una setmana després de la ruptura del bloquieg naval de La Cànea. Confiant en la superioritat del seu estol de Cefalònia, els otomans van cercar la flota aliada amb ànim d'infligir-li un dur càstig; mentre que aquests, desitjosos de revenja per haver estat recentment burlats a La Cànea, provaven d'aprofitar que l'esquadra enemiga s'havia dividit en dos per picar-la fort. Com no podia ser altrament, ambdues flotes van xocar amb violència no gaire lluny de Navarino.

Com en d'altres ocasions, vam haver de fer un capmàs de totes dues flotes, per reduir-les a unes dimensions acceptables per a una taula de joc normal. A la batalla s'hi enfrontaren 9 vaixells de cada bàndol: pels otomans, 4 navilis de línia, 2 galions, 1 xabec gran i 1 xabec petit. Pels aliats hi havia 3 navilis, 1 fragata, 3 pollacres i 1 sagetia; dos navilis eren venecians, mentre que tota la resta de vaixells, portuguesos.

Heus aquí el desenvolupament de la batalla:

Al capdavall, cap d'ambdues flotes va assolir una victòria decisiva, si bé els otomans hi van patir danys més severs.

Emboscada!

21 d'Agost

Com ja vaig comentar en l'article anterior, després de l'inesperat final del bloqueig naval de La Cànea, ens va semblar que el torn actual quedava una mica coix; així que ens vam empescar un escenari de skirmish aprofitant que la Claire Baizanville es trobava pels voltants de Monastir, on un exèrcit otomà hi estava acampat després de la seva humiliant derrota de dues setmanes enrere.

Apostada en un bosquet a la vora de la carretera, la Claire Baizanville va fer una darrera ullada a la barricada que la seva gent hi havia preparat. Emboscada darrere un gros tronc abatut que blocava el camí, la seva lloctinent Astrid Rohr va fer-li un lleu gest d'assentiment i tot seguit xiuxiuejà una breu ordre a la resta de la partida (un sorrut aventurer sicilià i dues endurides veteranes de l'antic Regiment Fiona McGregor).

La trampa estava parada, només restava esperar l'arribada del comboi otomà.

La Claire no dubtava en absolut que la seva partida actuaria amb la letal eficiència de sempre; però sí que tenia reserves amb la banda de kleftoi capitanejada pel jove Konstantinos Theotokis. Potser sí que el noi era de confiança, però la xurma que el seguia... "No té solta ni volta amoïnar-s'hi a aquestes alçades", va pensar la Claire. "Vejam de què són capaços, doncs el comboi ja és aquí!"