Reunió d'urgència

Càller, Agost del 1714

Poc a poc, els homes convocats a reunió anaren reunint-se en silenci a la gran sala del palau virreinal, mentre el marquès de Rubí esperava dempeus darrera la taula. Quan hi van ser tots, el marquès va prendre seient amb un sospir, mentre convidava els altres assistents a fer el mateix amb un gest. Abans de dir res, el virrei va passejar un greu esguard pels seus interlocutors, greus i silenciosos també: el general Prado, els coronels Busquets i Llorach i el capità de galera Iacome Perfumo, que, per la inexistència de cap oficial naval de més graduació, exercia a la pràctica de líder de la diminuta flota sarda, per raó de la seva veterania. El profund silenci que hi regnava va ser interromput de sobte pel marquès mateix, amb una seca pregunta:

--Bé; i què tenim, doncs?

Després de llambregar breument al seu voltant, va ser el general Prado qui va prendre la paraula: --L'home que va capturar la galiota de L'Alguer es diu Efisio Sanna, i exercia de procurador de les possessions de l'Arquebisbat a la contrada de Sa Baronia. Ha estat interrogat... ehem... a fons... i podem dir amb tota seguretat que l'home no estava seguint instruccions de Sa Eminència, sinó que havia estat subornat per algú altre, amb la finalitat de realitzar una operació d'introducció massiva d'armes de guerra en aquesta illa. Les armes havien de romandre ocultes en un magatzem als afores de Galtellì fins que li arribés l'ordre de lliurar-les a una tercera persona, o diverses, quines identitats l'hi serien comunicades més endavant.

--Sabem la identitat del subornador? --preguntà incisivament el marquès.

--Sigui qui sigui, deu ser un home molt elusiu, un veritable professional de l'ocultació --respongué el general--; el presoner només sap que el va pagar en moneda comptant i sonant, que es feia dir "senyor Lobo" i que no era natural de l'illa, doncs parlava amb un fort accent d'Espanya. He d'admetre que aquesta informació és la que més ens ha costat d'arrencar-l'hi, doncs diria que l'hi té quasi tanta por com a la tortura mateixa. No crec que sàpiga res més; és un simple bauló d'una cadena.

El general va fer una breu pausa per a treure's la pipa de la butxaca, i mentre procedia a cebar-la continuà les explicacions: --El carregament que va interceptar "La Catalana" n'era el segon de tres; cosa que significa que a Sardenya ja hi ha una primera partida de fusells il·legals. Hi havia una altra entrega prevista per a primers de Setembre, però imagino que el nostre "senyor Lobo" la deu haver cancel·lat... o és que té una capacitat organitzativa fora del comú!

--Sa Baronia? --va intervenir aleshores en Busquets amb aspror-- No és una comarca especialment extensa; podríem declarar-hi la llei marcial i enviar-hi tants soldats com poguem, a escorcollar-la sencera de dalt a baix!

--No anem sobrats de tropes, i les que hi ha estan escampadíssimes en escamots de guarnició --va objectar reflexivament el coronel Llorach--. Reunir les suficients per ocupar militarment Sa Baronia ens portaria massa dies... i aposto la meva racció d'aiguardent d'un mes a que les armes ja no són al seu amagatall original, a hores d'ara. Jo més aviat m'inclinaria per una operació llampec per tallar les comunicacions amb les comarques veïnes, utilitzant les galeres per transportar un parell de companyies i desembarcar-les a les platges d'Orosei, a unes 3 milles de Galtellì.

--Es podria fer; si sortissin aquesta nit, les galeres podrien ser allà l'endemà al vespre --va confirmar el capità Perfumo--. Les platges d'aquella zona no són extenses, però sí sorrenques; no tindrien dificultat a desembarcar-hi.

--En tot cas, caldria enviar alerta urgent a totes les altres guarnicions de l'illa, perquè posin controls a les carreteres i extremin les precaucions; els tinents coronels Erill a Oristà, i Thoar a Sàsser, han de conèixer la situació com abans millor --va apuntar mesuradament el general Prado.

[Interrompo aquí la narració, en espera de les decisions que prenguin els jugadors en nom dels assistents. Fins aleshores!]

Picant l'ullet

Perpinyà, Agost del 1714

Després d’un intens dia de visites i recepcions, l’Elisenda retornà als apartaments que havia fet rehabilitar al Palau dels Reis de Mallorca, disposada a retirar-se per descansar; però encara l’hi restava una darrera entrevista per fer.

Al vestíbul de recepció l’estava esperant en Pierce Butler vescomte de Galmoy, coronel del regiment irlandès del seu nom. En veure-la arribar, l’home s’alçà del seient on reposava i la saludà amb cortesia.

--Ben trobat, senyor vescomte. De què volíeu parlar-me? --inquirí l’Elisenda, escurçant les formalitats.

--Només volia fer-vos arribar la bona acollida que ha tingut entre els meus col·legues la vostra decisió de crear un Batalló d’Invàlids, Altesa. Ha estat una sàvia mesura.

--Em va semblar just proporcionar una jubilació honorable a tanta gent que altrament, amb la reforma dels exèrcits que s’està fent, es veurien abocats a la misèria o, pitjor encara, al bandolerisme –va contestar l’Elisenda amb una senzillesa no exempta de prudència.

--I amb això us heu guanyat el respecte dels coronels d’aquesta província, Altesa. No ignoro que al començament vàreu ser rebuda amb certa... fredor. Una fredor que heu dissipat molt encertadament –va respondre Galmoy, amb un lleuger punt d’ironia.

--Ho celebro –tot just va dir l’Elisenda, fent també un posat murri.

En Galmoy no anava desencaminat, però no havia acabat d’encertar les intencions de fons de l’Elisenda; que no es centraven tant en congraciar-se amb els militars francesos, com en bastir una incipient estructura d’estat al Rosselló. Doncs amb l’excusa de finançar i gestionar el Batalló d’Invàlids havia calgut crear una Diputació General a semblança de la del Principat mateix.

En tot cas, que els militars de guarnició haguessin suavitzat llur hostilitat inicial envers l’Elisenda no deixava de ser un fet positiu, que calia aprofondir; així que la noia va aprofitar l’avinentesa:

--He sentit dir que el rei Lluís pensa reformar també la Brigada Irlandesa, vescomte.

--Sí, malauradament ja he rebut la notificació de dissolució del meu regiment –va respondre l’home amb un punt de resignació.

--Sapigueu, senyor, que a Mallorca hi mantinc un regiment irlandès, jo també. Si no tots els vostres homes tenen cabuda als exèrcits de França, serien ben rebuts al meu regiment.

--Això significaria renunciar a les nostres conviccions jacobites, Altesa. No puc parlar pels meus homes, però jo personalment no podria acceptar el vostre generós oferiment.

--Penseu-vos-ho –conclogué l’Elisenda, picant-l’hi l’ullet; i després s'alçà, donant per acabada l'entrevista.

Mascarada

Sa Baronia, Juliol del 1714

A mig camí de tornada a la base, el capità Joan-Baptista Furrió s'hi va repensar: ¿i si, a més del traficant d'armes, pogués atrapar el seu destinatari també? Només caldria fer-se passar pel contrabandista, desembarcar la mercaderia en el lloc acordat i esperar a veure qui hi arribava per a endur-se-la... .

Sense més dilació, el capità va triar un grapat de mariners i una dotzena de soldats fortament armats, i amb ells s'embarcà a bord del vaixell capturat, mentre la resta dels seus homes menaven la galera i els presoners de tornada a L'Alguer, on donarien la veu d'alarma. Aquella mateixa nit fondejaren en aigües somes, prop d'una platja sorrenca on tenia entès que s'havia d'entregar el carregament d'armes.

Mentre els seus homes s'apostaven al llindar de la platja, el capità Furrió esguardava l'indret amb aire inquiet. Allò eren terres de Sa Baronia, una comarca que en gran part constituïa un feu de l'Arquebisbat de Càller. Podria ser que monsenyor l'arquebisbe fos al darrera d'aquella tèrbola operació? Allunyant les cabòries del seu cap, Furrió va redistribuir els seus homes en dos escamots: l'un romandria a la platja formant una línia, mentre que l'altre s'endinsaria en uns sembrats que hi havia al seu flanc dret, amb la intenció de rodejar una casa de pagès que hi havia a la vora. Un tercer destacament romandria a bord, per si calia utilitzar el parell de pedrers que tenia la nau.

No hagueren d'esperar gaire, que enmig de la fosca se sentí la fressa de gent que s'hi acostava. Per l'esplanada que hi havia davant seu, un nombrós grup de persones davallava cap a la platja confiadament, aparentment dividits en dos grups diferents. Encara era negra nit, però s'hi podia distingir també el xerric de les rodes d'algun tipus de carruatge, que segurament planejaven utilitzar per carregar les armes.

A poques dotzenes de metres de la platja, algú del grupet més avançat es va adonar que quelcom no rutllava i va fer córrer la veu: --Soldats!. Aquella gent es va desplegar ràpidament, quasi com professionals, i va accelerar el pas en direcció als soldats de Furrió, aprofitant les primeres clarors de l'albada per a engegar una salva de trets que afortunadament no va ferir ningú. En canvi, la descàrrega tancada de fuselleria dels soldats en va tombar tres quasi a boca de canó, i la resta fou reduïda en un brevíssim però ferotge cos a cos.

Acovardits per aquell esclat de violència que de cap manera s'esperaven, els integrants del segon grup es van esfumar cames ajudeu-me tan bon punt veieren els soldats avançant cap a ells. Mentrestant, el segon escamot militar rodejava la casa i silenciava els ocupants del carro, abans no aconseguissin fugir.

En pocs minuts tot havia acabat. Veient-ho tot perdut, el líder dels malfactors va provar de fugir a cavall, però els dos escamots se li acostaven ràpidament a pocs metres de distància: si esperonava el cavall a galop, el cosirien a trets; així que va alçar les mans en senyal de rendició.

L'operació de contraban d'armes havia estat desarticulada fàcilment i ràpida, i sense cap cost en vides pròpies; però això no feia sentir més satisfet en Furrió, quines temences inicials van ser confirmades després d'interrogar els presoners: part dels malfactors eren simples vilatans de Galteddì, contractats per quatre rals per a fer de traginers; però la resta eren mercenaris a sou de la baronia. Cada cop estava més confós i esparverat. De veritat que l'arquebisbe era al darrere de tot això?

Contrabandistes!

Mar Tirrè, Juliol del 1714

A poca distància de l'illa Caprèra, una galera de guerra i una sagetia mercant es bressolaven acompassadament amb el suau onatge, fermament travades pels garfis que es projectaven de la primera a la segona. La galiota sarda La Catalana, amb base a l'Alguer, estava fent una missió de patrulla pel terç septentrional de Sardenya, quan va divisar un vaixell mercant que navegava sense identificació, i s'hi va atansar per a investigar-lo de prop... i l'havia acabat abordant.

El capità de la galera, Joan-Baptista Furrió, va abordar el veler acompanyat de dues dotzenes de soldats, que després de reduir la tripulació van començar a inspeccionar la nau de proa a popa, mentre Furrió n'examinava el manifest de càrrega. Va arrufar el nas i llençà una llambregada al capità mercant: --Un carregament d'oli d'oliva, dieu?

--Sí sí, senyor --Va respondre l'interpel·lat, pretenent resultar convincent sense massa èxit.

--Ja. Això ja ho veurem.

El vaixell mercant, que va resultar estar matriculat a Bàstia (Còrsega), no havia mostrat cap intenció d'aturar-se quan La Catalana s'hi va acostar, ni tan sols després d'una primera salva d'advertència; així que el capità Furrió havia hagut d'ordenar xafarranxo de combat, llençant l'àgil galera a l'abordatge de l'esmunyedís mercant. Per dues vegades consecutives s'havia fet l'abordatge sense èxit, doncs la tripulació del veler tallava sempre els garfis amb prestesa i llargava de nou les veles, intentant escapar amb sospitosa tossuderia; però al tercer abordatge van acabar deposant les armes, estovats per un parell d'andanades d'artilleria. Degut a això, el capità Furrió no pensava donar-se per satisfet amb qualsevol excusa: aquella nau amagava alguna cosa, i estava decidit a esbrinar-ho.

Finalment, un soldat va treure el cap pel portaló de la bodega i va cridar: --Capità! Hauríeu de venir a veure això!

L'home havia trobat quelcom interessant, doncs. En Joan-Baptista Furrió s'hi va llençar quasi com impulsat per una molla. La bodega era plena d'una mena d'arcons de fusta que ben poc aspecte tenien de contenir oli. El soldat n'hi havia obert un parell, i l'hi mostrava el contingut amb aire triomfant.

Fusells. Centenars de fusells i pistoles, a simple vista suficients per armar un parell de regiments sencers.

Estovat per la descoberta, el patró mercant finalment va començar a amollar. No en sabia res, de la destinació final d'aquell enorme carregament d'armes; a ell el varen contractar al port de Gènova, oferint-li una substanciosa recompensa per portar d'amagat la càrrega en un punt concret de la costa nord-oriental de Sardenya, allunyat de qualsevol port.

Allò feia pudor, molta pudor. Amoïnat, el capità Furrió va ordenar el retorn immediat a L'Alguer, portant captius la nau i els tripulants. Calia advertir les autoritats com abans millor.

Princeps Namque

Palma, Juliol del 1714

Havien estat unes setmanes intenses i esgotadores, però l'Elisenda sentia que allò no era temps perdut. Juntament amb el seu Estat Major, havien estat analitzant amb cura l'estat de les defenses, traçant plans de futur prou detallats com per a garantir, si res no es torçava irremeiablement, que el Principat i el Regne Insular serien capaços d'autodefensar-se de qualsevol enemic en cosa de mitja dècada. Si no de qualsevol enemic, sí almenys d'aquell que més amoïnava tothom.

El pla intel·ligentment ideat pel Mariscal Villarroel es basava en la filosofia del llop amb pell de corder. Si els acords de pau amb Les Dues Corones obligaven el Principat a mantenir un exèrcit de terra minúscul, s'hi posaria bona cara i es centraria tot l'esforç en dos puntals alternatius.

Un d'ambdós puntals consistiria a bastir una flota de guerra respectable. "No, respectable no: temible", va rectificar-se ella mateixa, mentre gaudia del sol en un dels jardins de l'Almudaina. L'objectiu que l'Estat Major s'havia autoimposat consistia, ras i curt, en convertir el Principat en la potència naval hegemònica de la Mediterrània occidental. "Que a lo Rei Felip li vinguen malsons només de somiar amb posar-hi els peus", havia afirmat entusiàsticament el seu oncle valencià, el Comte de Cardona.

L'altre puntal, proposat no sense prudència per Villarroel, consistiria en reformar i potenciar el sistema de milícies urbanes o coroneles, seguint les directrius que ell mateix havia forçat a la Coronela de Barcelona l'estiu de l'any passat, en vespres de la invasió borbònica. Tot i que el pla era bo, l'Elisenda va pensar que no anava prou lluny i hi va contraproposar una reforma més profunda i extensa. La princesa volia que totes les capitals de vegueria tinguessin una milícia ciutadana; que s'organitzaria segons el model de l'exèrcit regular en les "coroneles velles", amb un comandament efectiu provinent també de l'exèrcit regular, i amb una estructura més lliure en les "coroneles noves" que s'haurien de crear en endavant. L'Elisenda volia també la facultat de posar les milícies urbanes en campanya, invocant l'antiga potestat Princeps Namque.

En sentir això, en Villarroel es va espantar una mica; no tant per la implantació de la mesura en si, com per l'enorme poder militar que això suposava. "Alteza, estaríamos hablando de más de 15.000 hombres armados sólo en el caso de las Coronelas viejas o históricas, en manos de los republicanos de "La Busca" en muchos casos; casi el doble que el ejército regular entero. ¿Qué impediría entonces a ese partido provocar un alzamiento para derrocaros?", havia dit l'home amb un fil de veu. L'Elisenda aleshores ni es va immutar, limitant-se a respondre-li: "Don Antonio, si el poble arribés a alçar-se en armes contra mi, és que jo no hauria merescut la corona; així que dimitiria imperativament, ni que fos per decència."

Així que al final la noia va acabar sortint-se amb la seva i fent aprovar el seu agosarat pla, que en definitiva preveia alçar de sota les pedres, en qüestió de dies, un exèrcit complet de 30.000 homes allà on un eventual invasor no n'esperaria més de sis o set mil.

Amb la defensa del Principat encarrilada, ara l'Elisenda ja podia dedicar-se a d'altres assumptes. De fet, tenia a les mans una carta del general Camprodon que li cremava als dits. "Fet: demà mateix me'n vaig a Perpinyà", va pensar, "...però avui deixeu-me prendre el sol tota la tarda", va reblar tota cofoia.

Advertiment

Illes de Sobrevent, Juliol del 1714

El petit comboi català havia sortejat l'Atlàntic amb un temps excepcionalment favorable, havent creuat l'arxipèlag de les Illes de Sobrevent la nit anterior, per l'estret entre Martinica i Dominica; i ara ja es trobaven en aigües del Mar Carib, finalment. Per precaució, els capitans de l'estol havien acordat de mantenir un petit contingent de vigies en alerta les vint-i-quatre hores del dia, amb les naus navegant amb una separació d'una milla entre una i l'altra, per tal d'ampliar al màxim l'horitzó visible del comboi.

De sobte, el vigia a l'arbre major del Finismundi va llençar la temuda veu d'alerta: --Vela a estribord!! Vela a l'horitzó i acostant-se!

L'avistament fou ràpidament confirmat per la resta de vigies del cantó d'estribord, i el petit estol hi va reaccionar reduint les distàncies mútues a només mitja milla, per si s'havien de donar suport. Abord del Nª Sª del Vinyet, Josep Torrents "El Pobre" va agafar el seu llargavistes d'una estrebada i es va adreçar corrents al bauprès, enfilant-s'hi tan de pressa com va poder. Fermament travat en el cordatge del bauprès, va emprar el llargavistes per sotjar el vaixell que se'ls estava acostant.

"Punyeta, és ràpid aquest bergant!", va pensar, "Llamp de rellamp, això deu ser una fragata de les grosses..." Indubtablement, es tractava d'un vaixell de guerra de tres pals i aparell rodó, que se'ls estava acostant en ruta d'intercepció. A aquella distància, el pavelló de la nau semblava blanc i no se'n podien distingir detalls. "De veritat? Només arribar i ja ens està interceptant una nau espanyola?", va remugar enutjat en veu baixa, sense deixar de sotjar la nau interceptora. A poques milles de distància, però, hi va distingir amb alleujament les característiques banderes de Sant Jordi dalt dels arbres: el navili era anglès, al capdavall.

Efectivament, quan va ser prou a prop varen comprovar que es tractava de l'HMS Caligula, un navili de 4ª armat amb no menys de cinquanta canons. D'acord amb els protocols usuals en alta mar, els tres vaixells catalans van amollar veles i arriar els pavellons de popa, en senyal de submissió; gest que fou respost amb prestesa pel vaixell de guerra britànic, que va amollar les veles majors per renunciar a l'avantatge del vent, abaixant breument el pavelló fins a mig pal i tornant-lo a hissar després. El protocol de salutació s'havia completat.

Per senyals, els capitans catalans foren convidats abord de l'HMS Caligula; per poques ganes que en tinguessin, una invitació així no es podia rebutjar, així que es van haver de conformar a un possible retard de diverses hores per raons protocol·làries. El capità anglès va resultar ser un home poc amic de formalitats, cosa que varen agrair. Sí que els va invitar a un petit refrigeri al seu cambrot, però va anar per feina ben aviat, inquirint-los informació sobre les seves naus, carregaments i rutes amb educada precisió. En conèixer la ruta prevista pels catalans, que s'endinsava pel Carib via Curaçao i Jamaica, va arrufar el nas i els va advertir:

--Hauran d'anar amb molt de compte, senyors. En aquestes aigües hi ha ben pocs vaixells de guerra espanyols, però no els han d'amoïnar; aquí, el veritable perill són les canilles de llops del temut corsari Miguel Enríquez. Disposa de no menys d'una trentena de naus, la majoria petites però molt fortament armades, amb les que imposa la seva llei particular arreu del Carib. En teoria navega amb patent de corsa legal, però quan la cobdícia el corca, actua com un pirata sense escrúpols; i els he de dir que n'he detectat una o dues de les seves goletes per aquí.

L'anglès va concloure: --Si pogués, jo mateix els donaria escorta fins a Curaçao de grat, però una missió em porta a les Guaianes. Vagin amb molt de compte els propers dies, amics. No s'entretinguin ni es refiïn de ningú.

Quadrant el cercle

Palma, Juliol del 1714

Villarroel féu una llambregada a unes quantes pàgines del seu informe, arrencant a parlar amb posat sorrut: --Por lo que a caballerías se refiere, tras consignar bajas por invalidez o licencia y reformar unidades, quedaremos al final con dos regimientos de corazas, tres de dragones y uno de húsares, todos ellos con dos escuadrones casi al completo, sumando 1.750 hombres y caballos. O sea, que según el Tratado nos sobra uno.

--Si nos atenemos a migueletes y compañías de voluntarios, al finalizar la guerra disponíamos de unos 5.300 fusileros en 11 unidades distintas. Muchos hombres se han licenciado para volver a las labores del campo, afortunadamente, y también hay muchos inválidos; lo que nos ha permitido reformar la mayoría de regimientos. Aún así, quedaremos todavía con 3.000 migueletes activos en 5 batallones. Dos más que los exigidos por su majestad el Rey Luis, que Dios guarde --en dient això, l'home va accentuar el posat malhumorat.

Esbufegant, va fullejar un parell de fulls més i va tancar de cop l'informe: --Pero la guinda del pastel es la infantería reglada, Alteza. Ahí sufrimos muchas bajas, desapareciendo regimientos enteros. Tras las levas forzosas del año pasado, muchos hombres ansiaban retornar a sus hogares, mientras que otros pasarán a condición de inválidos, con lo que quedaremos con apenas 2.800 hombres entrenados en 4 regimientos, de los 5.400 en 6 que el Tratado nos permitía --es quedà un moment mirant-se el marquès del Poal, que semblava a punt de dir alguna cosa, i va afegir: --Y la contradicción en todo esto es que, en realidad, tenemos 1.600 excelentes fusileros más; pero resulta que son británicos...

--I el Rei de França va ser taxatiu en això: ens els hem de treure del damunt --rematà l'Antoni Desvalls--. No vol britànics al Principat, de totes totes.

L'Elisenda restà una estona capficada, picant lleument amb els dits damunt la taula. De sobte alçà la mirada vers el seu oncle valencià, per recórrer després amb l'esguard la resta d'assistents: --Però en canvi, França no ha posat condicions de cap mena a la nostra marina, oi?

Herr Reichsgraf va negar lentament amb el cap, alhora que retornava a la princesa una mirada d'intel·ligència: --Nein, estimada. Òbviament mos subestima en açò.

--I no podríem transferir els miquelets sobrants a la Marina? --preguntà aleshores l'Elisenda, amb un posat murri que va sorprendre tothom, però que va arrencar un ample somriure d'en Cardona per primer cop en tota la reunió.

Encara sorprès, en Desvalls va començar a parlar com si estigués reflexionant en veu alta: --Bé, caldria dedicar molt de temps a entrenar-los en el fet de la mar, però... sabent llur estil de combat... jo diria que acabarien fent uns excel·lents infants de marina.

En Villarroel va arrencar a riure estentòriament: --A fin de cuentas, ¿no se pasan esos migueletes todo el santo día proclamando a los cuatro vientos que descienden de los almogávares? ¡Pues que lo demuestren, pardiez! ...si se me permite tan bizarra expresión, Alteza --va afegir amb inusual dolcesa, adreçant-se a l'Elisenda.

Tothom restà d'acord en aquest punt: els miquelets sobrants del cos de fusellers de muntanya serien transferits a la marina, que en faria un regiment d'infanteria naval, o "fusellers de mar". Restaven encara pendents de resoldre els excedents de cavalleria i la infanteria británica, i aquí va ser on va parlar per primer cop el general mallorquí, en Pere Pisà: --Potser podrien ésser transferits a Mallorca i Sardenya, Altesa. Tant un regne com s'altre són virregnats imperials, i aquí es Rei de França no hi podrà ficar es nas.