Advertiment

Illes de Sobrevent, Juliol del 1714

El petit comboi català havia sortejat l'Atlàntic amb un temps excepcionalment favorable, havent creuat l'arxipèlag de les Illes de Sobrevent la nit anterior, per l'estret entre Martinica i Dominica; i ara ja es trobaven en aigües del Mar Carib, finalment. Per precaució, els capitans de l'estol havien acordat de mantenir un petit contingent de vigies en alerta les vint-i-quatre hores del dia, amb les naus navegant amb una separació d'una milla entre una i l'altra, per tal d'ampliar al màxim l'horitzó visible del comboi.

De sobte, el vigia a l'arbre major del Finismundi va llençar la temuda veu d'alerta: --Vela a estribord!! Vela a l'horitzó i acostant-se!

L'avistament fou ràpidament confirmat per la resta de vigies del cantó d'estribord, i el petit estol hi va reaccionar reduint les distàncies mútues a només mitja milla, per si s'havien de donar suport. Abord del Nª Sª del Vinyet, Josep Torrents "El Pobre" va agafar el seu llargavistes d'una estrebada i es va adreçar corrents al bauprès, enfilant-s'hi tan de pressa com va poder. Fermament travat en el cordatge del bauprès, va emprar el llargavistes per sotjar el vaixell que se'ls estava acostant.

"Punyeta, és ràpid aquest bergant!", va pensar, "Llamp de rellamp, això deu ser una fragata de les grosses..." Indubtablement, es tractava d'un vaixell de guerra de tres pals i aparell rodó, que se'ls estava acostant en ruta d'intercepció. A aquella distància, el pavelló de la nau semblava blanc i no se'n podien distingir detalls. "De veritat? Només arribar i ja ens està interceptant una nau espanyola?", va remugar enutjat en veu baixa, sense deixar de sotjar la nau interceptora. A poques milles de distància, però, hi va distingir amb alleujament les característiques banderes de Sant Jordi dalt dels arbres: el navili era anglès, al capdavall.

Efectivament, quan va ser prou a prop varen comprovar que es tractava de l'HMS Caligula, un navili de 4ª armat amb no menys de cinquanta canons. D'acord amb els protocols usuals en alta mar, els tres vaixells catalans van amollar veles i arriar els pavellons de popa, en senyal de submissió; gest que fou respost amb prestesa pel vaixell de guerra britànic, que va amollar les veles majors per renunciar a l'avantatge del vent, abaixant breument el pavelló fins a mig pal i tornant-lo a hissar després. El protocol de salutació s'havia completat.

Per senyals, els capitans catalans foren convidats abord de l'HMS Caligula; per poques ganes que en tinguessin, una invitació així no es podia rebutjar, així que es van haver de conformar a un possible retard de diverses hores per raons protocol·làries. El capità anglès va resultar ser un home poc amic de formalitats, cosa que varen agrair. Sí que els va invitar a un petit refrigeri al seu cambrot, però va anar per feina ben aviat, inquirint-los informació sobre les seves naus, carregaments i rutes amb educada precisió. En conèixer la ruta prevista pels catalans, que s'endinsava pel Carib via Curaçao i Jamaica, va arrufar el nas i els va advertir:

--Hauran d'anar amb molt de compte, senyors. En aquestes aigües hi ha ben pocs vaixells de guerra espanyols, però no els han d'amoïnar; aquí, el veritable perill són les canilles de llops del temut corsari Miguel Enríquez. Disposa de no menys d'una trentena de naus, la majoria petites però molt fortament armades, amb les que imposa la seva llei particular arreu del Carib. En teoria navega amb patent de corsa legal, però quan la cobdícia el corca, actua com un pirata sense escrúpols; i els he de dir que n'he detectat una o dues de les seves goletes per aquí.

L'anglès va concloure: --Si pogués, jo mateix els donaria escorta fins a Curaçao de grat, però una missió em porta a les Guaianes. Vagin amb molt de compte els propers dies, amics. No s'entretinguin ni es refiïn de ningú.