Cul de sac

Càller, Juny del 1714

Si al virregnat francès dels Comtats les coses no rutllaven bé, no se'n podria dir cosa gaire millor dels virregnats imperials de Mallorca i Sardenya. Cert és que l'arxiduc Carles havia concedit el primer càrrec a la princesa Elisenda, i que per al segon hi havia nomenat el marquès de Rubí, tal com li havia promès solemnement a l'Elisenda en persona; i també és cert que ambdós virreis gaudien de completa llibertat per a prendre decisions en l'àmbit intern respectiu, sense haver-ho de consultar tot prèviament amb l'august resident de Hofburg --a diferència de com s'havia de fer amb Lluís XIV, a qui calia anar a demanar permís per a qualsevol minúcia relativa a la governació del Rosselló i la Cerdanya. Fóra injust de qualificar igual ambdues situacions.

Però, més enllà d'aquests dos nomenaments, des de la fi de la guerra l'arxiduc no havia fet cap més passa per a acomplir els seus compromisos amb els catalans. Així per exemple, lluny de restaurar el Consell d'Aragó per integrar les polítiques de Catalunya, Sardenya i Mallorca com volien els catalans, acabava de crear un Consell d'Espanya de nova planta, que agrupava els territoris de la monarquia hispànica encara a les seves mans: Flandes, Milà, Nàpols, Sardenya i Mallorca.

Per a més complicació, l'arxiduc havia posat al capdavant d'aquest nou consell l'antic arquebisbe de València, Antoni Folc de Cardona-Borja i Sotomayor, qui a diferència de l'arxiduc sí que s'estava mostrant molt tafaner i fiscalitzador. Encara ara, passats uns mesos, en Josep-Antoni de Rubí i Boixadors, marquès de Rubí, es feia creus de la relliscada diplomàtica de l'arxiduc, que, tot nomenant l'arquebisbe, no tan sols havia incomodat l'Elisenda (doncs l'home formava part d'una branca de la nissaga Cardona més ben posicionada dinàsticament que la de la princesa), sinó que de retruc també li havia endossat un problema ben gros a ell mateix, com a virrei de Sardenya.

Per a ell, el problema era que l'arquebisbe era també cosí valencià (mai millor dit) dels Borja-Centelles, marquesos de Quirra; una de les nissagues feudals més poderoses de Sardenya. "Poderosa i molesta com un mal de queixal", va pensar agrament el marquès.

No n'hi havia per a menys: en arribar a Sardenya, el marquès de Rubí es va trobar un país pràcticament segrestat pels grans senyorius feudals, que no tan sols controlaven la meitat de l'illa i l'estaven sagnant literalment; sinó que també mantenien blocat el parlament local (=els Stamenti) mercès a un privilegi d'origen medieval, que atorgava dret de veto al Braç Militar malgrat la seva manifesta minoria. Des de la seva presa de possessió com a virrei, el marquès no havia aconseguit fer aprovar cap reforma tributària que alleugerís les abusives taxes agropequàries, incentivés el comerç o reforcés la seguretat externa i interna. Ni tan sols una actualització del seu propi pressupost, no havia aconseguit.

El problema de la seguretat l'estava portant de corcoll, amb diversos fronts oberts alhora: per exemple, amb dues galeres grosses i una de subtil, la minsa flota del virregnat havia estat insuficient per aturar una recent onada d'atacs de corsaris berberescos; terra endins, les partides de bandolers sembraven el terror impunement, per la crònica manca d'efectius militars suficients per a enfrontar-s'hi: en tota l'illa, només comptava amb el regiment d'infanteria del coronel Llorach, a més d'un segon regiment que estava pagant ell mateix de la seva butxaca amb l'única finalitat de dotar les galeres i vigilar els ports. Tot feia pensar que, amb l'excusa dels bandolers, els grans senyors feudals havien alçat també partides armades que, lluny de perseguir criminals, només s'ocupaven d'assegurar amb mà de ferro llur domini. Com si no n'hi hagués prou, els seus informadors l'acabaven d'alertar d'un increment de l'activitat de diversos agents pro-borbònics que fins ara havien romàs a l'ombra.

Estava ficat en un cul de sac, i no trobava encara la forma de sortir-se'n.

Però en Josep-Antoni de Rubí i Boixadors no és d'aquells homes que abandonen a la primera dificultat. Hauria de començar a prendre decisions al marge dels Stamenti; l'única forma de fer-ho sense entrar-hi en conflicte era establint acords i aliances amb els poders municipals, l'únic sector del país que podia comptar com a aliat.

Un uixer entrà al seu despatx anunciant: --Excel·lència, la comtessa de Santa Sofia us demana audiència. Què li he de dir?

"Bé, potser no l'únic sector", pensà aleshores el marquès, abans de respondre esbossant un somriure:

--Feu-la passar, si us plau.

Tip i fart

Perpinyà, Juny del 1714

Amb prou feines portava sis mesos a càrrec dels Comtats de Rosselló i Cerdanya, i ja començava a estar-ne ben tip, de tot plegat. En Joseph Camprodon i Santdionís, perpinyanès de soca-rel i general al servei de l’arxiduc Carles, havia estat comissionat per la princesa Elisenda com a lloctinent seu a Perpinyà, després que els acords de Rastatt l’haguessin encimbellada com a virreina de Lluís XIV en aquelles contrades.

Però, malgrat que el nomenament havia entusiasmat de valent en Joseph al principi, doncs l’hi havia de permetre retornar a la seva enyorada Perpinyà lliure i dignificat, la permanent actitud d’hostilitat i blocatge dels oficials de guarnició als Comtats l’hi havien permutat la il·lusió inicial per un creixent fastigueig, difícil de superar.

Per fortuna, la nova situació política havia estat ben rebuda per les institucions i la població locals, que després de dècades de menysteniment i ostracisme, trobaven per fi una alta autoritat prop de casa, amb amples poders per a prendre decisions del dia a dia, així com accés directe a Versailles per a assumptes grans... en teoria, si mes no; perquè a la pràctica...

D’entrada, les decisions de volada que hauria volgut emprendre la princesa Elisenda havien de passar forçosament pel vist-i-plau de Versailles, i algunes de les més importants entraven en contradicció directa amb pretèrits decrets de Lluís XIV; i al Rei Sol no se’l podia contradir, així de clar.

Ja va costar déu-i-ajuda aconseguir permís per a reinstaurar-hi el català com a llengua administrativa; i ja en aquella primera ocasió els alts oficials francesos mostraren la seva bel·ligerància fent arribar un informe desfavorable a Versailles. La balança del Rei Sol s’acabà inclinant en favor d’Elisenda, però només després d’un contundent contrainforme de juristes rossellonesos, que demostrava la inaplicabilitat al Rosselló de les lleis comuns a tota França si localment hi havia un desconeixement general de la llengua francesa, a més de la indefensió jurídica que aital desconeixement provocava. Sí, aquesta primera batalla fou guanyada, però tingué un efecte negatiu sobre l’actitud de Versailles en futurs plets.

L’altre gran puntal dels plans de la princesa consistia a restaurar les institucions pròpies dels Comtats, però en Joseph Camprodon hagué d’aconsellar-li de no intentar-ho, després d’haver fet unes quantes consultes amb dignataris locals. De fet, aquella simple ronda de consultes ja va provocar una irada reacció del duc de Noailles i un parell de coronels més, que van advertir-lo molt emfàticament de les pernicioses conseqüències de tirar endavant l’ambiciosa idea.

Advertir-lo? Quina expressió més diplomàtica! ...però si pràcticament l’havien amenaçat! A ell, que tenia el grau de general de batalla, atorgat per l’arxiduc Carles en persona!

En Joseph Camprodon estava enrabiat, sí; però no havia perdut ni un bri de la seva determinació, ni per descomptat la murrieria. "Els demostraré per què jo soc general i ells no, oh sí", va jurar. Agafà ploma i paper i començà a escriure una llarga epístola a la princesa Elisenda. Un cop la tingué acabada, cridà el seu ajudant i l’hi deixà llegir l’escrit.

--Què n’opineu, Loïs?

L’al·ludit, el jove tinent coronel Loïs d’Hauteville, antic comandant del regiment femení de la princesa i ara col·laborador directe de Camprodon a Perpinyà, somrigué amb complicitat.

--Això agradarà a Sa Altesa, n’estic segur.

Segellant l'entesa

Londres, Juny del 1714

Còmodament assegut, en Pau Ignasi de Dalmases, ambaixador del Principat a Londres, va aspirar amb fruïció el tabac de la seva pipa, mentre observava amb orgull com el seu interlocutor llegia amb evident satisfacció el document que l'hi havia mostrat.

--Tal com us deia, benvolgut William --es va permetre d'intervenir--, aquesta patent certifica la vostra possessió d'una participació de 600 lliures a la Companyia Catalana d'Índies, en igualtat de condicions amb la resta de socis, jo mateix inclòs.

El seu interlocutor interrompé la lectura i assentí amb un somriure, per passar a dir: --És un honor formar part d'aquesta aventura, Sir. Si m'ho permeteu, però, jo us aconsellaria no comprometre-us en la penetració comercial a l'Amèrica espanyola; dubto que Madrid tolerés una competència tan directa i agressiva...

--Per descomptat que no, William; tenim molt presents els riscos d'infuriar Espanya. De fet, la nostra propera expedició només planeja passar per Curaçao, Jamaica i Charleston de Geòrgia; i després d'això, segurament començarem a explorar les possibilitats comercials de la Mediterrània oriental. Així doncs, tindrem el permís de Sa Magestat el rei Jordi per continuar a Gibraltar?

L'home amb qui Dalmases estava parlant era William Cadogan, home de confiança del nou rei d'Anglaterra i mà dreta del duc de Marlborough. En resposta a la pregunta que l'hi havia estat formulada, Cadogan assentí amb solemnitat, mentre doblegava amb cura el document que estava llegint i se'l guardava a la butxaca.

--Certament, Pau Ignasi. Com a garantia, Sa Magestat ja m'ha confirmat que pensa prorrogar el mandat de l'actual governador de la fortalesa del penyal...

--En Josep Corrons?

--Exactament. L'única cosa que exigeix Sa Magestat és un jurament de fidelitat al rei Jordi del seu puny i lletra. Entengueu-me que la formalitat és obligada, doncs en Corrons no és anglès sinó un natural vostre...

--No hi haurà cap problema de part nostra, William.

--Doncs fet. En Josep Corrons seguirà governant la guarnició del penyal fins que decideixi retirar-se; només aleshores el substituïrem per un anglès.

En havent dit això, el baró de Cadogan s'alçà del seu seient i féu gest d'acomiadar-se de Dalmases, que per cortesia també es va posar dempeus.

--No us acompanyo; em sembla que encara faré un altre deliciós cafetó...

Quan es va quedar novament a soles, en Dalmases féu un breu gest a un cambrer proper perquè l'hi servís un altre cafè, mentre començava a recarregar la pipa amb parsimònia. L'ambaixador romandria encara una bona estona a l'acollidor saló de cafè, fumant i assaborint aquell exòtic beuratge d'Índies, sense parar de rumiar: "Sí, tot va com una seda amb Anglaterra i així seguirà... mentre no gosem contrariar els seus interessos, és clar. Per a nosaltres, les seves bases a Gibraltar i Menorca són una garantia i una necessitat. Hem d'aconseguir que Anglaterra ens necessiti també a nosaltres, perquè no se'ns giri la truita el dia menys pensat".

Tot d'una, a en Dalmases li vingué al cap la frase "Anglaterra no té amics ni enemics; només té interessos" i per un moment es preguntà amb perplexitat d'on havia sortit una sentència tan encertada. Qui dimonis ho havia dit, això? No aconseguia recordar-ho. "Bah, si ningú no ho ha dit encara, tard o d'hora algú ho acabarà dient".

Incautacions

Barcelona, Juny del 1714

--Així doncs, estem d'acord, cavallers?

La princesa Elisenda va girant per torn el seu esguard vers tots i cadascun dels presents a la reunió, que en sentir-se interpel·lats assenteixen breument i silenciosa. La reunió ha estat llarga i feixuga, no exempta de tensió en alguns moments, i l'ambient comença a estar carregat amb els densos efluvis de tabac de les llargues pipes, enceses ininterrompudament per hores. Es percep cansament a l'ambient, però també un alleujament visible. Tots els esculls han estat superats.

Fent ús de la seva funció de secretari de la reunió, el marquès de Vilana estossega amb brevetat i enuncia: --Segons allò que s'ha acordat, es dóna als partidaris de Felip d'Anjou un termini de sis mesos, que expiraran la nit de Cap d'Any, perquè prestin solemne jurament de fidelitat a Sa Altesa i les Constitucions d'aquest Principat, com a condició única però imprescindible perquè el seu honor sigui restaurat plenament, i perquè els seus béns i rendes embargats els siguin íntegrament retornats.

La resta d'assistents (tots els membres de la Diputació del General i el Consell d'Estat) assenteix novament amb solemnitat, intercanviant-se mirades satisfetes i còmplices. La clau del paquet d'acords adoptat, que es tramitarà al Parlament amb brevetat, no consisteix tan sols en la restitució de béns al gruix de botiflers del país a canvi de llur fidelitat, sinó que sobretot posa en vies de solució l'afer dels grans latifundis del Principat, majoritàriament en mans d'un parell de nissagues espanyoles fidels a Felip V, que acaparen la majoria de títols nobiliaris i feudals del país --i que per tant condicionen fortament la composició última del Braç Militar de les Corts.

Comptant amb la certesa absoluta que, a diferència dels petits propietaris del país, aquestes dues nissagues feudals (els Cardona-Fernández de Córdoba i els Montcada-Portocarrero) no resideixen al Principat ni consentiran mai a retre vassallatge a la princesa ni a les Constitucions, el paquet d'acords resol l'embargament definitiu de les seves terres en el termini fixat.

Així, per bé que els títols i drets nobiliaris dels Cardona-Fernández de Córdoba passaran nominalment a la pròpia Elisenda, la seva major part (ducat de Cardona, marquesat de Pallars i comtat d'Empúries) s'integrarà en un consorci entre la Corona i la Generalitat, que les administrarà conjuntament. La creació d'aquest consorci resol també possibles litigis entre ambdues institucions pels beneficis de la potassa i el carbó mineral de Cardona i Súria, o del ferro i la fusta del Pallars.

La mateixa sort depara el decret a les possessions de Guillem Ramon de Montcada-Portocarrero, marquès d'Aitona, destacadíssim partidari de Felip V, coronel de les Guàrdies Espanyoles i general en cap de l'exèrcit borbònic d'invasió l'any anterior. Ultra el primari instint de revenja, el paquet de mesures acordat es proposa, en el seu cas, neutralitzar políticament el noble de més alt rang del Braç Militar, posseïdor encara de notable ascendència en aquest estament; sense aquesta mesura, el conjunt de l'aristocràcia catalana romandria encara subjecta a la nociva influència de Felip d'Anjou.

Mentre els assistents van abandonant la sala a poc a poc, l'Elisenda es queda abstreta, mirant amb atenció el gran mapa de possessions feudals, que ha estat presidint la reunió penjat en una paret. Encara mirant-se el mapa, s'adreça al marquès de Vilana sense alçar la veu:

--Us faria res quedar-vos aquí un moment, bon marquès?

Quan només ells dos resten a la sala: --El marquès d'Aitona encara deu residir a Madrid, oi? Em caldria fer-li arribar un missatge... confidencial. Ho podríeu arranjar?

La Companyia de les Índies Occidentals

Gibraltar, Juny del 1714

La Companyia Catalana de les Índies Occidentals (CCIOc) fou creada el Setembre del 1713, com a resultat de la fusió de dues entitats similars preexistents (la catalana Companyia Nova de Gibraltar i la "Vlaamse Antwerpen Compagnie"), mercès a una fructífera gestió a la cort de Viena del marquès de Vilana (ja aleshores Cònsol de Mar). L'objectiu de la nova societat consistiria en obrir forat al mercat de les Amèriques, rígidament monopolitzat pel règim de Felip V.

Malgrat que les oficines centrals de la CCIOc eren ubicades a Barcelona, prop del Pla de Palau, es va decidir que la seu de la flota romandria a Gibraltar, on també hi tenia la seva residència un dels socis fundadors, Josep Valls. D'aquesta forma, les naus de la CCIOc podrien traçar rutes semblants a la "Carrera de Indias" espanyola, que salpaven des de la veïna Cadis.

Malgrat que la pau havia estat ja signada, una malfiança innata va propiciar que la CCIOc establís una ruta diferent de l'espanyola, amb escala a Madeira en lloc de Canàries; i encara més, es va obtenir autorització de l'Elisenda I perquè els vaixells de la CCIOc enarboressin una bandera particular, ben diferent de la del Principat. De tres franges horitzontals, vermella, blanca i groga amb l'escut de la companyia al mig, el pavelló de la CCIOc era gairebé idèntic al dels Països Baixos Austríacs. L'elecció era òbviament intencionada: a les remotes aigües del Carib, cap tractat de pau signat a Europa no garantiria la seguretat d'un vaixell amb l'odiat pavelló enemic de Felip V...

En els seus modestos inicis, amb un capital inicial al voltant de les 18.000 lliures catalanes, la flota de la CCIOc comptava només amb dos filibots, el Finismundi i el Perla de Gibraltar; ràpids i molt maniobrables, els filibots gaudien de molt bona capacitat de càrrega, però anaven molt mancats de protecció (només 6 canons cadascun, tots de petit calibre).

Per aquest motiu, una de les principals preocupacions del director de la companyia, Salvador Feliu de la Penya, consistí en donar certa protecció afegida als petits combois de la CCIOc; amb aquesta finalitat, va adquirir un bergantí de segona mà a Holanda i el va rearmar amb canons de proa i popa. El flamant bergantí seria estrenat a Sitges el Gener de 1714, amb el nom de Nostra Senyora del Vinyet.

Encara hi havia molta feina pendent, doncs caldria expandir aquesta petita flota tan ràpidament com fos possible --renunciant a beneficis si calia, durant uns primers anys. Però la seguretat de les naus de la CCIOc patia d'un segon punt feble: la singladura entre Barcelona i Gibraltar. Aquesta missió hauria de correspondre a la Marina del Principat, però aquesta era encara massa petita per a poder assumir tanta responsabilitat.

Un cercle de confiança

Barcelona, Juny del 1714

Ara que la Diputació General estava constituïda i la seva composició política era coneguda, la princesa Elisenda se sentí finalment lliure de poder triar l'òrgan de la seva màxima confiança: el Consell d'Estat.

L'Elisenda no tenia cap restricció a l'hora de triar noms, ni els havia de sotmetre a l'opinió de cap altra institució; tot i això, va intentar que els seus nomenaments fossin inqüestionables pel prestigi intrínsec dels escollits. Així, a tothom li semblà una gran decisió que l'Elisenda triés per conseller militar el Mariscal Antonio de Villarroel, general en cap dels exèrcits i artífex últim de la victoriosa estratègia defensiva catalana en la Guerra a Ultrança.

Com a segona persona de confiança, la princesa trià el marquès Ramon de Vilana, qui tan valuosos serveis diplomàtics li havia prestat en el recent conflicte; confirmant-lo així com a Cònsol de Mar (=ambaixador plenipotenciari) del Principat, amb l'aquiescència implícita dels tres estaments del Parlament.

L'Elisenda pensava que la tercera i darrera tria gaudiria també del vist-i-plau general, doncs havia pensat en Salvador Feliu de la Penya com a conseller econòmic; els seus èxits com a home de negocis, i la popularitat guanyada com a impulsor de la Companyia Catalana d'Índies, feien pensar d'antuvi que aquesta elecció seria també ben acollida; però no ho va encertar del tot.

Hi havia hagut una mica de càlcul, en les eleccions de la princesa; així que en el cas de Feliu de la Penya hi va jugar a favor un tercer factor: la seva pertinença a "La Busca", el mateix partit que Rafael Casanova. Però l'Elisenda difícilment podia saber que, per motius força obscurs, aquests dos líders s'havien barallat recentment; per la qual cosa l'elecció d'aquell va motivar irades protestes de "La Busca".

En una apressada ronda d'entrevistes, l'Elisenda va mirar de rebaixar tensions, cosa que només va assolir en part. Hi persistia una tèrbola animositat personal entre ambdós dirigents, que feia particularment difícil tota mediació. Però la princesa no va voler cedir a les pressions, no tan aviat almenys. Elegir com a conseller Feliu de la Penya era la seva prerrogativa, i no pensava deixar-se-la arrabassar.

Les Insaculacions de 1714

Barcelona, Juny del 1714

Un cop aprovades i solemnement jurades les Constitucions, al Parlament li restava encara una altra tasca important: nomenar els diputats que constituirien la CXXI Diputació General del Principat (institució ja aleshores popularment anomenada "Generalitat").

La Diputació General constava de sis membres: tres diputats, cadascun d'ells en representació d'un dels tres Braços del Parlament; i tres "oïdors de comptes" o auditors, també elegits per cadascun dels Braços. El procediment que s'havia de seguir per a les eleccions rebia el nom d'insaculació: Cada estament o Braç feia una selecció dels millors homes de les seves files, i se'n triava un d'ells a l'atzar. En temps anteriors a la guerra, els noms dels candidats eren comunicats al Rei, i Ell n'exercia un dret de selecció prèvia o veto; però aital dret havia estat eliminat a les darreres Constitucions.

Per bé que nerviosa, l'Elisenda va mostrar-se impassible durant tot el procediment d'elecció. Per uns instants va mossegar-se els llavis en sentir que el diputat popular elegit era el batlle de Barcelona, Rafael Casanova; doncs com a cabdill visible del partit radical i republicà de "La Busca", podia posar-la fàcilment en dificultats si hi tenia desavinences.

Però la princesa es va relaxar visiblement en conèixer el nom del diputat militar escollit: l'Antoni Desvalls, marquès del Poal; un dels millors generals de l'exèrcit i home de confiança d'en Villarroel.

Per la seva banda, al Braç eclesiàstic li pertocava l'elecció més rellevant de totes; doncs tradicionalment el membre sorgit d'aquest estament presidiria la Generalitat. L'home escollit fou Josep de Vilamala, monjo sagristà del monestir de Banyoles. L'Elisenda se'l mirà encuriosida: d'aspecte discret i humil, l'home destil·lava una fermesa tranquil·la, conciliadora. La princesa se n'alegrà interiorment: intuïa que era l'home adequat al moment i al lloc.